Trellat i crisi

Trellat és una paraula en valencià que explicaria bastant bé el que està faltant en general a la política espanyola i valenciana.

Però clar tot el món no té el mateix nivell de falta de "trellat". Serien els governs, tant l'espanyol com el valencià, els primers afectats per aquesta falta. La necessitat de concertació econòmica és una evidència i les poques ganes del primer partit de l'oposició també és clara.

Fer lleis diverses, sobre economia social o economia sostenible en principi semblen un bon camí, però amb un govern espanyol que es troba sense una majoria estable em sembla bastant inviable.

Aquests projectes només els veig possibles i viables si descansen sobre una àmplia majoria política i fins i tot social i de moment i tal com van les coses no crec que vagen per aquí els trets.

Només la falta de "trellat" ens fa estar davant d'una crisi més dura en la qual escoltem per separat als sindicats, que ja comencen suaument a manifestar-se, i empresaris així com a sectors més o menys independents a explicitar la necessitat d'anar pensant en un canvi de model econòmic, així com en invertir més en educació, formació o recerca.

I jo em pregunte, això com es fa?, Supose que caldrà seure tot el món en una taula i començar a debatre sense complexos, com ens trobem i cap a on volem anar i amb quins mitjans comptem? Un gran acord és bàsic per intentar avançar i eixir d'aquesta situació.

No crec que la solució siga la confrontació i la instrumentalització partidista de la política. Cal entendre la política com un mitjà que soluciona problemes i no els crea ni els agreuja.

És clar que la Conferència de presidents autonòmics és tota una referència de com no s'han de fer les coses, anar-hi a buscar la confrontació en lloc de l'acord, també ens indica la manca de "trellat".

I els vaivens de la política econòmica del govern espanyol tampoc són una bona solució.I és que inventar és molt difícil, però copiar bé tampoc és fàcil.I moltes vegades és bo mirar el que han fet altres i veure els seus resultats i si ens encaixen per què no imitar-lo?.

Però insistisc i encara que a alguns no els agrade, Cada dia que passa es fa més evident la necessitat d'un gran acord i de solucions reals i possibles, sense descarregar contra ningú però amb resultats eficaços.

I és clar per fer això ha d'imperar el "trellat".I és que seria bo que s'imposara el sentit comú en general que per anar sortint d'aquesta situació.

Pere Mayor

Aminatou Haidar

A la vida a tots els nivells, el que valen són els fets i no les paraules. I els fets són aclaparadors, tant en el procés de descolonització com en el comportament canalla i interessat de tots els governs espanyols, dóna igual el color polític, amb les "antigues colònies" del Sàhara, com els agrada dir a alguns.

L'excusa és que la descolonització es va fer a finals del franquisme o principis de la transició i el Marroc va aprofitar aquesta conjuntura per envair als sahrauís i tot el que això ha suposat.

I ja està!.Ens quedem amb els braços creuats i poc més. És evident que una gran part de la societat civil d'Espanya es solidaritza amb el poble sahrauí, hi ha una simpatia especial i una mica més. Però això no es correspon amb les actituds polítiques dels nostres diferents governants, tant se val la seua adscripció política.

I ara amb l'actitud valenta de Aminatou Haidar, ixen a la llum totes les vergonyes. Perquè? Què pesa més per al Govern Espanyol, el seu compromís amb els drets humans i tot el que el president Rodríguez Zapatero va explicar a l'ONU? O els nostres interessos econòmics o pesquers al Marroc, per no dir la seua col·laboració amb el control de l'emigració?

De moment em fa la sensació que això últim pesa més, als fets em remet. Seria alguna cosa més que grau, que el desenllaç final d'Aminatou Haidar fóra una tragèdia, perquè ens deixaria amb el cul a l'aire, anem que la posició de defensors dels drets humans i de la llibertat seria una milonga més.

I això malauradament no pinta gens bé. És clar amb aquestes actituds polítiques es fa difícil transmetre una cultura lligada a valors de justícia i llibertat, més aviat transmetem unes actituds contràries, on els interessos econòmics i materials són els primers i els altres es defensen segons la conveniència.

Així es va fent cada dia més ample el carrer que separa la realpolitic i la societat civil o els ciutadans corrents.

Buscar una solució digna per Aminatou Haidar, però també per al poble sahrauí, que porta dècades a la hamada algeriana, subsistint com poden, amb els enganys i la xuleria del Marroc, amb els acords de l'ONU, seria un acte de justícia que ens reconfortaría a tots ia més subsanaría la gran canallada que van fer els governants espanyols en el passat i que han anat donant-li Calos els governants posteriors fins al moment.

Pere Mayor

Cultura i indiferència institucional

El cap de setmana passat vaig practicar l'audició musical en directe. El divendres a Sueca en un reduït recinte El teatre Bernat i Baldoví, amb un recital de Raimon. El vaig trobar en plena forma física i artística, amb la seua veu de sempre, amb grapa, amb les cançons noves, algunes desconegudes per a mi i amb les clàssiques, Al Vent, Diguem no i altres, seguia transmetre sentiments i sensacions profundes, amb les seues lletres i aquesta música senzilla i directa, acompanyat de magnífics músics. Però també va interpretar els clàssics poemes musicats d'Ausiàs March o Jaume Roig. Va ser un recital d'hora i mitja sense descans, on vam gaudir de valent tots els presents. L'espai, reduït, ens feia sentir-nos més propers. Em consta que molta gent es va quedar sense poder entrar.

El cantant de Xàtiva, ens va recordar que va ser el 1964 quan va actuar per primera vegada a Sueca, és clar han passat els anys però Raimon, amb el seu estil segurament ara més depurat, ens va seguir fent senir que val la pena lluitar i dir no a les injustícies. Afortunadament crec que queda Raimon per a molta estona.

L'endemà, dissabte, em vaig desplaçar a Llíria per assistir al concert de La Unió Musical de Llíria, l'Orquestra Àrab de Barcelona, Miquel Gil i Pep Gimeno el Botifarra. Magnífica iniciativa de l'Institut d'Estudis Comarcals del Camp de Túria, commemorant els 400 anys de l'expulsió dels moriscos del nostre Regne de València.

Aquest concert que es va desenvolupar al pavelló del Pla de l'Arc de Llíria durant aproximadament dues hores i mitja i amb la presència de més de dues mil persones de públic, va ser un èxit, des de la música de la Unió que va sonar com cabia esperar, tenint a més en compte que el concert era en un pavelló esportiu, passant per la música interpretada pels músics de l'altra riba de la Mediterrània i les veus de Miquel Gil i el Cant d 'Estil del Botifarra que també és de Xàtiva.

El públic va participar entusiàsticament no només escoltant les diferents músiques i les seues mescles, sinó també ballant i corejant les lletres. El resultat va ser per repetir l'experiència. I jo em pregunte, perquè la Generalitat Valenciana, ha d'adoptar aquesta posició d'indiferència cap a aquestes iniciatives, no crec que siga incompatible l'òpera i la música clàssica amb donar suport als cantants i músics d'aquí i les seues iniciatives. Es pot ser de dretes i fer un altre Canal 9 i una altra política cultural.

És difícil mantenir un planter de professionals de la cultura: músics, actors, ... Tot i la pròpia administració. La col·laboració en diferents aspectes amb els artistes d'aquí no està entre les actituds dels que ens governen.

Proven a fer un canvi i veuran que no només les coses no empitjoren, sinó que fins i tot poden millorar. Aneu, vegen i escolten.

¿Demagògia? No, gràcies

Sempre he tingut curiositat per saber si hi ha un expert en denominacions de les operacions policials, i si hi ha segur que està a Madrid.

Perquè els noms que els posen tenen la seua gràcia i no sé si també algun significat. Des de l'operació Galàxia o operació Malaia, passant pel cas Gürtel i ara operació Pretòria. Però donada l'acumulació actual de casos per diferents parts de l'Estat caldria posar-li un nom a la suma de casos, és a dir al seu conjunt i així a l'hora de parlar d'ells tindríem una única denominació, encara que òbviament cada cas té els seus actors i seus acusats. Però suggeriments a part i sent conscient de la gravetat dels fets, no seria d'estranyar que apareguera algun cas semblant, aquí a la meua terra i crec que seria saludable per a tots i sobretot per al sistema.

S'està començant a sembrar el dubte sobre tot i el que és més preocupant la idea que tot està corromput i que tots són iguals, i jo personalment em negue a acceptar aquestes tesis i fins i tot reivindique el contrari.

És normal que la gent no visca ara igual la política que durant els anys de la transició, amb les seues parts positives i també negatives, la gran càrrega ideològica d'aquell moment no està ara present de la mateixa manera, la voluntat de treballar desinteressadament per un projecte polític i tot el que suposava ajudar a superar la dictadura anterior era un esperó que va mobilitzar a molta gent.

Però ara també conec molta gent, de diferents opcions polítiques que perdent diners, més que guanyant, fan la seua aportació a la política des d'una institució, sobretot municipal, amb una dosi de sacrifici personal i en alguns casos abandonant durant un temps el seu treball, que en el cas de no ser funcionari públic, li comportarà perjudicis futurs que ningú li compensarà, i conste que parle amb coneixement de causa, encara que no entraré en exemples concrets que d’haver-los els assegure que n'hi ha i no són pocs.

Trobar persones que tinguen la convicció que durant un temps de la seua vida van a treballar administrant els interessos de la col·lectivitat no és fàcil, que aquestes persones estiguen preparades i amb ganes i il·lusió em fa la sensació que cada dia serà més difícil. El dany més profund i pervers de la corrupció crec que hi és. Va apartant de la política a molta gent que podria aportar molt i positiu, i ens va acostant a allò que podríem anomenar en el llenguatge actual "berlusconisme", o demagògia.

Estem arribant a una situació, on serien d'agrair mesures correctores en el legislatiu, diligència i imparcialitat manifesta en el judicial i responsabilitat i aire fresc i nou a l'executiu. En cas contrari, el deteriorament està cantat i cada dia serà més difícil convèncer la gent de bé i preparada per a que dediquen uns anys de la seua vida, la seua gent, a la seua ciutat i al seu país.

La solució: Centralitzar

És una cançó que sona de tant en tant amb més o menys intensitat. Està més que clar, que els protagonistes de la foto de les Açores mentien com a bergants i d'armes nuclears res de res, però d'una mentida van construir una veritat a mitges durant un temps i, amb aquest argument, tots a la guerra contra l'infidel.

Però d'això no traiem la conclusió que tots els presidents dels Estats Units, Gran Bretanya i Espanya són uns mentiders i d'aquest calibre,algun més hi ha que ha mentit, però no tots, i el mateix passa amb els presidents de la Generalitat i també amb els alcaldes. Ara resulta que davant els casos de corrupció, la solució és tornar totes les competències urbanístiques al Ministeri a Madrid. Com si això fos la garantia total de neteja i transparència, i no diguem d'eficiència i eficàcia.

Així que des del Ministeri planificaran tot l'urbanisme dels més de 8.000 ajuntaments, de costa i d'interior, grans i petits. És a dir es controlarà tot, aplicant el centralisme democràtic. S'adjudicaran tot el que calga adjudicar i ens diran a tots, com hem de fer les coses. L'autonomia municipal que encara hi ha a la constitució, la hi passaran... de llarg, dic jo. I és que aquesta cançó ens retrotrau, almenys a mi a altres temps i altres situacions. Miren vostès les estadístiques d'aquests darrers 25 anys i veuran el creixement de les grans empreses constructores ubicades a la capital del Regne d'Espanya i el de les de la perifèria. Comparen el nivell de creixement i veuran que és espectacular a favor de les de la capital. I és que no ens enganyem, on resideix el poder es nota. Conec una empresa que ha obert despatx a Madrid i un dels amos, també amb la seua família ha traslladat la seua residència allà i en les seues targetes ha canviat el Jordi per Jorge, i és que de ser-hi o no es nota i molt. I això que en aquestes últimes dècades el fet d'existir la Generalitat valenciana i tot el que ella ha comportat de descentralització i de capacitat política i econòmica pròpia, ha fet que un bon grapat d'empreses subcontractistes en el passat, donaren el salt a ser contractistes directes, per no parlar de les empreses que han aparegut noves.

I és que jo, no crec que siga la solució i no només per aquests motius, hi ha més, però l'espai és limitat. A més ¿per què els bons i els llestos estan allí i no en una altra part?. Em costa comprendre-ho.