Cultura i indiferència institucional

El cap de setmana passat vaig practicar l'audició musical en directe. El divendres a Sueca en un reduït recinte El teatre Bernat i Baldoví, amb un recital de Raimon. El vaig trobar en plena forma física i artística, amb la seua veu de sempre, amb grapa, amb les cançons noves, algunes desconegudes per a mi i amb les clàssiques, Al Vent, Diguem no i altres, seguia transmetre sentiments i sensacions profundes, amb les seues lletres i aquesta música senzilla i directa, acompanyat de magnífics músics. Però també va interpretar els clàssics poemes musicats d'Ausiàs March o Jaume Roig. Va ser un recital d'hora i mitja sense descans, on vam gaudir de valent tots els presents. L'espai, reduït, ens feia sentir-nos més propers. Em consta que molta gent es va quedar sense poder entrar.

El cantant de Xàtiva, ens va recordar que va ser el 1964 quan va actuar per primera vegada a Sueca, és clar han passat els anys però Raimon, amb el seu estil segurament ara més depurat, ens va seguir fent senir que val la pena lluitar i dir no a les injustícies. Afortunadament crec que queda Raimon per a molta estona.

L'endemà, dissabte, em vaig desplaçar a Llíria per assistir al concert de La Unió Musical de Llíria, l'Orquestra Àrab de Barcelona, Miquel Gil i Pep Gimeno el Botifarra. Magnífica iniciativa de l'Institut d'Estudis Comarcals del Camp de Túria, commemorant els 400 anys de l'expulsió dels moriscos del nostre Regne de València.

Aquest concert que es va desenvolupar al pavelló del Pla de l'Arc de Llíria durant aproximadament dues hores i mitja i amb la presència de més de dues mil persones de públic, va ser un èxit, des de la música de la Unió que va sonar com cabia esperar, tenint a més en compte que el concert era en un pavelló esportiu, passant per la música interpretada pels músics de l'altra riba de la Mediterrània i les veus de Miquel Gil i el Cant d 'Estil del Botifarra que també és de Xàtiva.

El públic va participar entusiàsticament no només escoltant les diferents músiques i les seues mescles, sinó també ballant i corejant les lletres. El resultat va ser per repetir l'experiència. I jo em pregunte, perquè la Generalitat Valenciana, ha d'adoptar aquesta posició d'indiferència cap a aquestes iniciatives, no crec que siga incompatible l'òpera i la música clàssica amb donar suport als cantants i músics d'aquí i les seues iniciatives. Es pot ser de dretes i fer un altre Canal 9 i una altra política cultural.

És difícil mantenir un planter de professionals de la cultura: músics, actors, ... Tot i la pròpia administració. La col·laboració en diferents aspectes amb els artistes d'aquí no està entre les actituds dels que ens governen.

Proven a fer un canvi i veuran que no només les coses no empitjoren, sinó que fins i tot poden millorar. Aneu, vegen i escolten.

¿Demagògia? No, gràcies

Sempre he tingut curiositat per saber si hi ha un expert en denominacions de les operacions policials, i si hi ha segur que està a Madrid.

Perquè els noms que els posen tenen la seua gràcia i no sé si també algun significat. Des de l'operació Galàxia o operació Malaia, passant pel cas Gürtel i ara operació Pretòria. Però donada l'acumulació actual de casos per diferents parts de l'Estat caldria posar-li un nom a la suma de casos, és a dir al seu conjunt i així a l'hora de parlar d'ells tindríem una única denominació, encara que òbviament cada cas té els seus actors i seus acusats. Però suggeriments a part i sent conscient de la gravetat dels fets, no seria d'estranyar que apareguera algun cas semblant, aquí a la meua terra i crec que seria saludable per a tots i sobretot per al sistema.

S'està començant a sembrar el dubte sobre tot i el que és més preocupant la idea que tot està corromput i que tots són iguals, i jo personalment em negue a acceptar aquestes tesis i fins i tot reivindique el contrari.

És normal que la gent no visca ara igual la política que durant els anys de la transició, amb les seues parts positives i també negatives, la gran càrrega ideològica d'aquell moment no està ara present de la mateixa manera, la voluntat de treballar desinteressadament per un projecte polític i tot el que suposava ajudar a superar la dictadura anterior era un esperó que va mobilitzar a molta gent.

Però ara també conec molta gent, de diferents opcions polítiques que perdent diners, més que guanyant, fan la seua aportació a la política des d'una institució, sobretot municipal, amb una dosi de sacrifici personal i en alguns casos abandonant durant un temps el seu treball, que en el cas de no ser funcionari públic, li comportarà perjudicis futurs que ningú li compensarà, i conste que parle amb coneixement de causa, encara que no entraré en exemples concrets que d’haver-los els assegure que n'hi ha i no són pocs.

Trobar persones que tinguen la convicció que durant un temps de la seua vida van a treballar administrant els interessos de la col·lectivitat no és fàcil, que aquestes persones estiguen preparades i amb ganes i il·lusió em fa la sensació que cada dia serà més difícil. El dany més profund i pervers de la corrupció crec que hi és. Va apartant de la política a molta gent que podria aportar molt i positiu, i ens va acostant a allò que podríem anomenar en el llenguatge actual "berlusconisme", o demagògia.

Estem arribant a una situació, on serien d'agrair mesures correctores en el legislatiu, diligència i imparcialitat manifesta en el judicial i responsabilitat i aire fresc i nou a l'executiu. En cas contrari, el deteriorament està cantat i cada dia serà més difícil convèncer la gent de bé i preparada per a que dediquen uns anys de la seua vida, la seua gent, a la seua ciutat i al seu país.

La solució: Centralitzar

És una cançó que sona de tant en tant amb més o menys intensitat. Està més que clar, que els protagonistes de la foto de les Açores mentien com a bergants i d'armes nuclears res de res, però d'una mentida van construir una veritat a mitges durant un temps i, amb aquest argument, tots a la guerra contra l'infidel.

Però d'això no traiem la conclusió que tots els presidents dels Estats Units, Gran Bretanya i Espanya són uns mentiders i d'aquest calibre,algun més hi ha que ha mentit, però no tots, i el mateix passa amb els presidents de la Generalitat i també amb els alcaldes. Ara resulta que davant els casos de corrupció, la solució és tornar totes les competències urbanístiques al Ministeri a Madrid. Com si això fos la garantia total de neteja i transparència, i no diguem d'eficiència i eficàcia.

Així que des del Ministeri planificaran tot l'urbanisme dels més de 8.000 ajuntaments, de costa i d'interior, grans i petits. És a dir es controlarà tot, aplicant el centralisme democràtic. S'adjudicaran tot el que calga adjudicar i ens diran a tots, com hem de fer les coses. L'autonomia municipal que encara hi ha a la constitució, la hi passaran... de llarg, dic jo. I és que aquesta cançó ens retrotrau, almenys a mi a altres temps i altres situacions. Miren vostès les estadístiques d'aquests darrers 25 anys i veuran el creixement de les grans empreses constructores ubicades a la capital del Regne d'Espanya i el de les de la perifèria. Comparen el nivell de creixement i veuran que és espectacular a favor de les de la capital. I és que no ens enganyem, on resideix el poder es nota. Conec una empresa que ha obert despatx a Madrid i un dels amos, també amb la seua família ha traslladat la seua residència allà i en les seues targetes ha canviat el Jordi per Jorge, i és que de ser-hi o no es nota i molt. I això que en aquestes últimes dècades el fet d'existir la Generalitat valenciana i tot el que ella ha comportat de descentralització i de capacitat política i econòmica pròpia, ha fet que un bon grapat d'empreses subcontractistes en el passat, donaren el salt a ser contractistes directes, per no parlar de les empreses que han aparegut noves.

I és que jo, no crec que siga la solució i no només per aquests motius, hi ha més, però l'espai és limitat. A més ¿per què els bons i els llestos estan allí i no en una altra part?. Em costa comprendre-ho.

Fusió o Fissió

És evident que hi ha un motiu o diversos que expliquen el canvi d'actitud del govern de la Generalitat Valenciana davant d'una possible fusió de les Caixes d'Estalvi valencianes. Ha passat de poc actiu a molt, no sé si tindrà alguna cosa a veure el cas Gürtel o l'arribada a Caja Madrid del senyor Rato, o si es tracta de fer el contrari del que desitja la cúpula del PP al carrer Gènova, o pot ser que siga degut a una conjunció astral, però el cert és que l'actitud profusió és ara una realitat. Com també ho són les diferents actituds o posicions que estem veient, i que veurem.

No crec que es puguen tenir posicions estratègiques pensant en si cal tancar oficines o si afectarà al personal, per no dir si s'aprima el nombre de representants en els òrgans de direcció i tot el que això comporta. És clar que el tema de personal és el que cal afrontar i al que cal buscar una solució pactada, però que no siga aquesta l'excusa per a alguns, i que no diguen ara, just ara que no és convenient fer la fusió. Jo crec que sí, just ara per la situació econòmica i sobretot perquè es pot recórrer al fons creat pel govern Central per això. Cal aprofitar, perquè en cas contrari ho poden aprofitar altres contra tu.

Em consta que hi ha algun sector a Alacant que abans fusionarien la CAM amb una entitat de Burkina Faso que amb Bancaixa, i tampoc és això, siguem pràctics, no tinguein por, exerceixin una mica de valencianitat i veuran que no els passa res, fins i tot pot que les coses vagin millor, sobretot per al conjunt de la societat en què viuen.

Aquesta qüestió no és una cosa més que els valencians ens puguem jugar i perdre. Una fusió que trasllade la capacitat de decisió fora de la nostra terra, seria un error que pagaríem car en el futur i no ho dic tant per l'obra social que també, sinó que estic pensant en el paper d'aquestes entitats financeres i el seu suport al teixit productiu, empresarial i familiar valencià. 

En aquests moments els motius fundacionals de les Caixes d'Estalvi, continuen vigents però també és cert que caldria plantejar-nos una despolitització de les caixes en un sentit ampli, no només de representació, també a la capacitat real de les seues cúpules per dir no a l'executiu corresponent, és a dir controlar l'intervencionisme directe o indirecte, i així deixar a les caixes fent la seua funció com han fet durant dècades i segurament no tornant a repetir el d'aquests darrers anys que tanta morositat els ha representat, encara que això sí, sense responsabilitzar a ningú.

Crisi i responsabilitat

És evident que la crisi econòmica actual no afecta tothom per igual, però que la situació és cada dia més complicada, que hi ha més persones i famílies senceres afectades i que els indicadors van de mal en pitjor, és un fet.

Es va començar negant la crisi i una vegada assumida l'evidència, la irresponsabilitat és de primer grau. Només cal mirar el que estan fent els nostres veïns de la UE i adaptar-nos a això. No crec en solucions màgiques i molt menys en ajupir el cap i esperar que passe el temporal.

Com més temps passa i veig com està l'economia del País, així com la desmoralització del món empresarial, la manca de llocs de treball i les maldestres mesures que s'estan prenent per afrontar la situació, pense en allò que inventar és molt difícil però copiar bé també.

Com és possible que el PSOE i el PP vagen agafats de la mà al País Basc i que uns dies més tard el PNB isca al carrer al costat del món abertzale, quan el PNB és qui ajuda el PSOE a treure les seues pressupostos endavant. Que a Navarra el PSOE preferisca que governe la UPN a governar ell, si el suport ve de Nafarroa-bai què impedeix el PSOE i el PP arribar a algun tipus d'acord, per treure de l'agenda política del dia a dia la crisi econòmica i agafar de veritat el bou per les banyes per afrontar les reformes estructurals que es necessiten, des del mercat laboral, passant per la funció pública, la política fiscal, etc.?

Em costa d'entendre. Els pot més la cursa electoral i el tot val, que la situació angoixant de molta gent. Com no volen després que la política estiga en l'àmbit del més absolut desprestigi?

Si a això hi afegim que les ajudes més reals, és a dir amb diners, estan sent per al sector de l'automòbil i el financer, a aquest últim sense demanar-li cap responsabilitat de les seues anteriors actuacions, doncs vostès diran.

I dic jo, per què es fa amb el sector de l'automòbil i no s'ha fet amb el del tèxtil, el moble, la ceràmica, la joguina o el turisme que també ocupen a molts treballadors. Què tenen alguns sectors que no tinguen altres?

Però si a tot això a més sumem la pujada d'impostos i a qui va dirigida i amb quines intencions; ah això sí, amb etiqueta de govern progressista i d'esquerres, es fa molt difícil d'entendre, o s'entén com un gran despropòsit i irresponsabilitat.

La història de cara

Fa unes setmanes vam conèixer la concessió del Premi Nobel de Literatura a l'escriptora romaneso-germana, Herta Müller, gran desconeguda per al gran públic. En la seua obra ens descobreix una realitat silenciada a Romania, la situació de la minoria alemanya a Romania i més concretament a Transsilvània, amb la seua difícil situació sobretot en l'època de la dictadura de Ceaucescu, arribant a la venda de persones d'aquesta minoria a Alemanya.

La reacció del govern actual de Romania no ha estat de molta alegria, ells sabran per què, però la veritat, pense que seria just i positiu per a tots reconèixer els fets i donar la cara.  Només així es pot superar el passat i adoptar una actitud diferent en el present, reconeixent que a Romania hi ha minories i el que és més important, que aquestes tenen tot el dret del món a viure tal com són: la minoria alemanya, la magiar, la sèrbia i la gitana.

Donar l'esquena a la història no ajuda a construir una societat democràtica i justa per a tots per igual. Però mirem a la nostra realitat més propera. Fa algunes setmanes l'Editorial Afers ha publicat un llibre, amb la col·laboració de l'Ajuntament de Sagunt i de la Fundació Bancaixa, de Manuel Civera i Gómez, titulat Morvedre hebreu (segles XIII-XVI) que és el resultat de deu anys de treball, sobre el protagonisme dels jueus i dels conversos en l'administració creada pel rei Jaume I al Regne de València i més concretament al Camp de Morvedre. Ubica la jueria saguntina així com els seus escenaris més significatius.

Que quede clar el meu reconeixement i gratitud, però pense que seria una oportunitat perduda si la societat saguntina i valenciana, amb les seues institucions al capdavant, no aprofitaren aquesta ocasió per aprofundir en el nostre passat històric i treure'l a la llum. El Sagunt romà és la part històrica més coneguda, ara hauríem de conèixer el Sagunt hebreu, és un deure que tenim amb el passat i així poder viure el present amb els deures complerts. No hem d'amagar una part del nostre passat i aquesta és de les menys conegudes, segurament perquè no ens agrada ara el que van fer els governants de l'antic Regne de València. Perquè reconèixer persecucions, expulsions i altres fets similars és dur, però la història passada i malauradament present està plena de fets com aquest, però això no és excusa per no afrontar-los i examinar amb objectivitat reconeixent els errors.

Morvedre hebreu, és una lectura obligada per aquells que vulguen conèixer una part de la nostra història, segurament de les més silenciades. Gràcies Manolo i ¡a pels segles posteriors!

¿Camps o PP?

Parlava l'altre dia amb un dirigent del PP valencià per telèfon. Quin perill!. I li deia que sembla que cauen de punta i ell em va contestar "això sembla, però per a uns més que per altres" i així sembla ser. La veritat és que m'agradaria saber si aquestes situacions de presumptes corrupcions, finançaments il•legals, empreses pagant factures a altres empreses que resulten ser possibles trames, magistrats artistes, telèfons punxats i converses filtrades als mitjans de comunicació, bé, a uns més que a altres, com sol passar sempre, etc, etc. fan pujar les vendes dels diaris i les visites per internet. Perquè amb aquesta dada podríem treure algunes conclusions. Però no seré jo qui entre a jutjar i molt menys a sentenciar a ningú, encara que sí que exerciré el meu dret a opinar.

 

M'ha semblat entendre entre la molta informació publicada aquests dies i llegint en diferents mitjans d'empreses diferents, que ara resulta que el Sr Camps així com tota la direcció del PP valencià, jo mai diria tota, però ells sabran, volen fer-li veure el Sr Rajoy, la seua imprescindible aportació, a la seua hipotètica victòria electoral, és a dir la necessitat dels vots del PP valencià per arribar a la Moncloa. I amb això, pense jo, volen transmetre al Sr Rajoy que ells resoldran ja callar toca.

Jo personalment no veig al Sr Rajoy tan il·lús. Ells pensen que els vots els va treure el PP i pot ser que una petita aportació siga dels populars valencians, encara que també pot ser que una bona aportació corresponga a la desastrosa situació del primer partit de l'oposició. Ara els agradaria tenir un espai polític valencià més definit, un lideratge més real i vinculat a una opció política, que vaja més enllà d'una federació regional o alguna cosa així. I això també en circumstàncies semblants li ha passat a l'encara PSPV-PSOE. Però això no s'improvisa, cal construir-lo i treballar-ho, així com utilitzar-lo sempre que pugues o et deixen, encara que algunes vegades o moltes, t’hages d'enfrontar amb els teus companys de Madrid. Però ara això és difícil. Cal tenir una visió estratègica, més global i sobretot de llarg abast, més enllà d'uns mandats a la Generalitat, a la Secretaria General o en la Presidència i de moment això no ha estat possible.

I ara voler exercir, quan tothom sap, que igual que et van posar, et poden treure, bo si no igual aproximadament, ha de ser dur. I és que el temps no ho cura tot, també el pot destruir.

Tu també, Ricardo?

Una vegada més la celebració del 9 d'Octubre ve marcada pels insults i les agressions (a uns més que a d’altres) de càrrecs públics i polítics, així com d'autoritats democràticament elegides. Aquests insults per part d'unes quantes desenes d’energúmens feixistes que campen al seu aire ja vénen de lluny i s'han produït amb Ricard Pérez Casado, Clementina Ródenas, Rita Barberá, Joan Lerma, Eduardo Zaplana o Francisco Camps, però de forma inexplicable encara hem de seguir aguantant-los tot i estar perfectament identificats.

Si a això li sumem els atacs a les seus dels partits, sobretot a les del BLOC, les amenaces i agressions a càrrecs públics i/o militants, en algun cas de força gravetat, com el d'una regidora de la Safor que va estar a punt de perdre un ull i també la passivitat policial i tot en el cas d'estar presents, la cosa comença a olorar molt malament. No estaran esperant que les agressions vagen a més... perquè això és el que sembla, sobretot observant el passotisme policial així com el dels seus responsables?

Jo, Ricardo, no dubte del teu passat de compromís en la lluita per la democràcia a la teua època de militant del Partit Comunista, així com de la teua transició de Nova Esquerra al PSOE, ni tampoc del teu treball en la defensa per els drets dels treballadors.

Però ara tinc la sensació d'inhibició davant dels fets. Això Ricardo no és un enfrontament entre "blaveros i catalanistes" com molts fins i tot alguns mitjans de comunicació volen fer creure. Aquest és un enfrontament entre demòcrates i feixistes. Entre ciutadans i ciutadanes que paguem els nostres impostos i veiem i patim com les forces d'ordre públic s’engronsen davant d'una situació que es repeteix des de fa molt de temps i uns feixistes més que coneguts, que fan el que els dóna la gana.

No ens estareu enviant el missatge que "ens les apanyem pel nostre compte"?, Perquè en aquest cas hauríem de deixar de pagar els nostres impostos i buscar la seguretat pel nostre compte. I a vosaltres Ricardo que us paguen el vostre sou els altres, que tan bé els va amb vosaltres?

I és que plou sobre mullat. Alguns estem més que farts de la vostra ineficàcia i el que més fa mal és la vostra inhibició. Jo comprenc que amb el pas del temps les persones canviem en moltes coses, però ¡tant!.

Ricardo em costa d'entendre. I és que a vegades dóna la sensació, i no només a mi, que us passeu l'estat de dret per l'entrecuix.