Cultura i indiferència institucional

El cap de setmana passat vaig practicar l'audició musical en directe. El divendres a Sueca en un reduït recinte El teatre Bernat i Baldoví, amb un recital de Raimon. El vaig trobar en plena forma física i artística, amb la seua veu de sempre, amb grapa, amb les cançons noves, algunes desconegudes per a mi i amb les clàssiques, Al Vent, Diguem no i altres, seguia transmetre sentiments i sensacions profundes, amb les seues lletres i aquesta música senzilla i directa, acompanyat de magnífics músics. Però també va interpretar els clàssics poemes musicats d'Ausiàs March o Jaume Roig. Va ser un recital d'hora i mitja sense descans, on vam gaudir de valent tots els presents. L'espai, reduït, ens feia sentir-nos més propers. Em consta que molta gent es va quedar sense poder entrar.

El cantant de Xàtiva, ens va recordar que va ser el 1964 quan va actuar per primera vegada a Sueca, és clar han passat els anys però Raimon, amb el seu estil segurament ara més depurat, ens va seguir fent senir que val la pena lluitar i dir no a les injustícies. Afortunadament crec que queda Raimon per a molta estona.

L'endemà, dissabte, em vaig desplaçar a Llíria per assistir al concert de La Unió Musical de Llíria, l'Orquestra Àrab de Barcelona, Miquel Gil i Pep Gimeno el Botifarra. Magnífica iniciativa de l'Institut d'Estudis Comarcals del Camp de Túria, commemorant els 400 anys de l'expulsió dels moriscos del nostre Regne de València.

Aquest concert que es va desenvolupar al pavelló del Pla de l'Arc de Llíria durant aproximadament dues hores i mitja i amb la presència de més de dues mil persones de públic, va ser un èxit, des de la música de la Unió que va sonar com cabia esperar, tenint a més en compte que el concert era en un pavelló esportiu, passant per la música interpretada pels músics de l'altra riba de la Mediterrània i les veus de Miquel Gil i el Cant d 'Estil del Botifarra que també és de Xàtiva.

El públic va participar entusiàsticament no només escoltant les diferents músiques i les seues mescles, sinó també ballant i corejant les lletres. El resultat va ser per repetir l'experiència. I jo em pregunte, perquè la Generalitat Valenciana, ha d'adoptar aquesta posició d'indiferència cap a aquestes iniciatives, no crec que siga incompatible l'òpera i la música clàssica amb donar suport als cantants i músics d'aquí i les seues iniciatives. Es pot ser de dretes i fer un altre Canal 9 i una altra política cultural.

És difícil mantenir un planter de professionals de la cultura: músics, actors, ... Tot i la pròpia administració. La col·laboració en diferents aspectes amb els artistes d'aquí no està entre les actituds dels que ens governen.

Proven a fer un canvi i veuran que no només les coses no empitjoren, sinó que fins i tot poden millorar. Aneu, vegen i escolten.

¿Demagògia? No, gràcies

Sempre he tingut curiositat per saber si hi ha un expert en denominacions de les operacions policials, i si hi ha segur que està a Madrid.

Perquè els noms que els posen tenen la seua gràcia i no sé si també algun significat. Des de l'operació Galàxia o operació Malaia, passant pel cas Gürtel i ara operació Pretòria. Però donada l'acumulació actual de casos per diferents parts de l'Estat caldria posar-li un nom a la suma de casos, és a dir al seu conjunt i així a l'hora de parlar d'ells tindríem una única denominació, encara que òbviament cada cas té els seus actors i seus acusats. Però suggeriments a part i sent conscient de la gravetat dels fets, no seria d'estranyar que apareguera algun cas semblant, aquí a la meua terra i crec que seria saludable per a tots i sobretot per al sistema.

S'està començant a sembrar el dubte sobre tot i el que és més preocupant la idea que tot està corromput i que tots són iguals, i jo personalment em negue a acceptar aquestes tesis i fins i tot reivindique el contrari.

És normal que la gent no visca ara igual la política que durant els anys de la transició, amb les seues parts positives i també negatives, la gran càrrega ideològica d'aquell moment no està ara present de la mateixa manera, la voluntat de treballar desinteressadament per un projecte polític i tot el que suposava ajudar a superar la dictadura anterior era un esperó que va mobilitzar a molta gent.

Però ara també conec molta gent, de diferents opcions polítiques que perdent diners, més que guanyant, fan la seua aportació a la política des d'una institució, sobretot municipal, amb una dosi de sacrifici personal i en alguns casos abandonant durant un temps el seu treball, que en el cas de no ser funcionari públic, li comportarà perjudicis futurs que ningú li compensarà, i conste que parle amb coneixement de causa, encara que no entraré en exemples concrets que d’haver-los els assegure que n'hi ha i no són pocs.

Trobar persones que tinguen la convicció que durant un temps de la seua vida van a treballar administrant els interessos de la col·lectivitat no és fàcil, que aquestes persones estiguen preparades i amb ganes i il·lusió em fa la sensació que cada dia serà més difícil. El dany més profund i pervers de la corrupció crec que hi és. Va apartant de la política a molta gent que podria aportar molt i positiu, i ens va acostant a allò que podríem anomenar en el llenguatge actual "berlusconisme", o demagògia.

Estem arribant a una situació, on serien d'agrair mesures correctores en el legislatiu, diligència i imparcialitat manifesta en el judicial i responsabilitat i aire fresc i nou a l'executiu. En cas contrari, el deteriorament està cantat i cada dia serà més difícil convèncer la gent de bé i preparada per a que dediquen uns anys de la seua vida, la seua gent, a la seua ciutat i al seu país.

La solució: Centralitzar

És una cançó que sona de tant en tant amb més o menys intensitat. Està més que clar, que els protagonistes de la foto de les Açores mentien com a bergants i d'armes nuclears res de res, però d'una mentida van construir una veritat a mitges durant un temps i, amb aquest argument, tots a la guerra contra l'infidel.

Però d'això no traiem la conclusió que tots els presidents dels Estats Units, Gran Bretanya i Espanya són uns mentiders i d'aquest calibre,algun més hi ha que ha mentit, però no tots, i el mateix passa amb els presidents de la Generalitat i també amb els alcaldes. Ara resulta que davant els casos de corrupció, la solució és tornar totes les competències urbanístiques al Ministeri a Madrid. Com si això fos la garantia total de neteja i transparència, i no diguem d'eficiència i eficàcia.

Així que des del Ministeri planificaran tot l'urbanisme dels més de 8.000 ajuntaments, de costa i d'interior, grans i petits. És a dir es controlarà tot, aplicant el centralisme democràtic. S'adjudicaran tot el que calga adjudicar i ens diran a tots, com hem de fer les coses. L'autonomia municipal que encara hi ha a la constitució, la hi passaran... de llarg, dic jo. I és que aquesta cançó ens retrotrau, almenys a mi a altres temps i altres situacions. Miren vostès les estadístiques d'aquests darrers 25 anys i veuran el creixement de les grans empreses constructores ubicades a la capital del Regne d'Espanya i el de les de la perifèria. Comparen el nivell de creixement i veuran que és espectacular a favor de les de la capital. I és que no ens enganyem, on resideix el poder es nota. Conec una empresa que ha obert despatx a Madrid i un dels amos, també amb la seua família ha traslladat la seua residència allà i en les seues targetes ha canviat el Jordi per Jorge, i és que de ser-hi o no es nota i molt. I això que en aquestes últimes dècades el fet d'existir la Generalitat valenciana i tot el que ella ha comportat de descentralització i de capacitat política i econòmica pròpia, ha fet que un bon grapat d'empreses subcontractistes en el passat, donaren el salt a ser contractistes directes, per no parlar de les empreses que han aparegut noves.

I és que jo, no crec que siga la solució i no només per aquests motius, hi ha més, però l'espai és limitat. A més ¿per què els bons i els llestos estan allí i no en una altra part?. Em costa comprendre-ho.

Fusió o Fissió

És evident que hi ha un motiu o diversos que expliquen el canvi d'actitud del govern de la Generalitat Valenciana davant d'una possible fusió de les Caixes d'Estalvi valencianes. Ha passat de poc actiu a molt, no sé si tindrà alguna cosa a veure el cas Gürtel o l'arribada a Caja Madrid del senyor Rato, o si es tracta de fer el contrari del que desitja la cúpula del PP al carrer Gènova, o pot ser que siga degut a una conjunció astral, però el cert és que l'actitud profusió és ara una realitat. Com també ho són les diferents actituds o posicions que estem veient, i que veurem.

No crec que es puguen tenir posicions estratègiques pensant en si cal tancar oficines o si afectarà al personal, per no dir si s'aprima el nombre de representants en els òrgans de direcció i tot el que això comporta. És clar que el tema de personal és el que cal afrontar i al que cal buscar una solució pactada, però que no siga aquesta l'excusa per a alguns, i que no diguen ara, just ara que no és convenient fer la fusió. Jo crec que sí, just ara per la situació econòmica i sobretot perquè es pot recórrer al fons creat pel govern Central per això. Cal aprofitar, perquè en cas contrari ho poden aprofitar altres contra tu.

Em consta que hi ha algun sector a Alacant que abans fusionarien la CAM amb una entitat de Burkina Faso que amb Bancaixa, i tampoc és això, siguem pràctics, no tinguein por, exerceixin una mica de valencianitat i veuran que no els passa res, fins i tot pot que les coses vagin millor, sobretot per al conjunt de la societat en què viuen.

Aquesta qüestió no és una cosa més que els valencians ens puguem jugar i perdre. Una fusió que trasllade la capacitat de decisió fora de la nostra terra, seria un error que pagaríem car en el futur i no ho dic tant per l'obra social que també, sinó que estic pensant en el paper d'aquestes entitats financeres i el seu suport al teixit productiu, empresarial i familiar valencià. 

En aquests moments els motius fundacionals de les Caixes d'Estalvi, continuen vigents però també és cert que caldria plantejar-nos una despolitització de les caixes en un sentit ampli, no només de representació, també a la capacitat real de les seues cúpules per dir no a l'executiu corresponent, és a dir controlar l'intervencionisme directe o indirecte, i així deixar a les caixes fent la seua funció com han fet durant dècades i segurament no tornant a repetir el d'aquests darrers anys que tanta morositat els ha representat, encara que això sí, sense responsabilitzar a ningú.

Crisi i responsabilitat

És evident que la crisi econòmica actual no afecta tothom per igual, però que la situació és cada dia més complicada, que hi ha més persones i famílies senceres afectades i que els indicadors van de mal en pitjor, és un fet.

Es va començar negant la crisi i una vegada assumida l'evidència, la irresponsabilitat és de primer grau. Només cal mirar el que estan fent els nostres veïns de la UE i adaptar-nos a això. No crec en solucions màgiques i molt menys en ajupir el cap i esperar que passe el temporal.

Com més temps passa i veig com està l'economia del País, així com la desmoralització del món empresarial, la manca de llocs de treball i les maldestres mesures que s'estan prenent per afrontar la situació, pense en allò que inventar és molt difícil però copiar bé també.

Com és possible que el PSOE i el PP vagen agafats de la mà al País Basc i que uns dies més tard el PNB isca al carrer al costat del món abertzale, quan el PNB és qui ajuda el PSOE a treure les seues pressupostos endavant. Que a Navarra el PSOE preferisca que governe la UPN a governar ell, si el suport ve de Nafarroa-bai què impedeix el PSOE i el PP arribar a algun tipus d'acord, per treure de l'agenda política del dia a dia la crisi econòmica i agafar de veritat el bou per les banyes per afrontar les reformes estructurals que es necessiten, des del mercat laboral, passant per la funció pública, la política fiscal, etc.?

Em costa d'entendre. Els pot més la cursa electoral i el tot val, que la situació angoixant de molta gent. Com no volen després que la política estiga en l'àmbit del més absolut desprestigi?

Si a això hi afegim que les ajudes més reals, és a dir amb diners, estan sent per al sector de l'automòbil i el financer, a aquest últim sense demanar-li cap responsabilitat de les seues anteriors actuacions, doncs vostès diran.

I dic jo, per què es fa amb el sector de l'automòbil i no s'ha fet amb el del tèxtil, el moble, la ceràmica, la joguina o el turisme que també ocupen a molts treballadors. Què tenen alguns sectors que no tinguen altres?

Però si a tot això a més sumem la pujada d'impostos i a qui va dirigida i amb quines intencions; ah això sí, amb etiqueta de govern progressista i d'esquerres, es fa molt difícil d'entendre, o s'entén com un gran despropòsit i irresponsabilitat.