Per què?

Una bona manera de començar l'any és fent-nos la pregunta del per què de les coses i reflexionant una mica arribarem a conclusions que ens permetran comprendre.

Per què el Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana el Sr Camps, en el seu discurs de cap d'any, no va fer ni una sola referència al cas Gürtel?. Hi ha segurament diversos motius, però és evident i per a disgust de l'oposició, el nostre president no va insistir en una cosa que sap que li podia perjudicar i sobre el que la justícia encara no s'ha pronunciat.

Per què els mitjans de comunicació han insistit tant aquest any a la novetat de Patxi López com Lendakari? El Sr López ha arribat a Lendakari com a resultat d'un pacte polític entre PSOE i PP, que se sustenta en una llei de partits polítics, que inhabilita en la pràctica a més d'un 10% d'electorat basc que vol votar una opció política declarada illegal per l'esmentada llei. Si no fóra per això ni de lluny PSOE i PP amb els seus vots tindrien la majoria que ara els permet governar. Però això és el que hi ha.

Per què el Bloc Nacionalista Valencià ja ha anunciat els seus acords polítics per a les pròximes eleccions, en principi per al maig de 2011? En principi pels mateixos motius que els seus socis electorals. Comparteixen amb les altres formacions amb qui han pactat, uns punts bàsics de programa i tots junts pretenen sumar per arribar al 5% que una injusta llei electoral valenciana els obliga a tenir per poder estar a les Corts Valencianes. Així són les coses.

Per què el President del Govern Espanyol, el Sr Rodríguez Zapatero, cada 3 o 4 mesos ens anuncia una millora en l'economia i passen els mesos i els anys i la profecia no es compleix?. Supose que així ens va entretenint i ens cita a una il·lusió, que és com els cupons de l'ONCE, que clar a algú li toca però a la majoria no.

Per què el València CF té dificilíssim guanyar la lliga? Ací també cal posar il•lusió, però la realitat és que amb les plantilles del Barcelona CF i del Reial Madrid, una construïda bàsicament a base de pedrera i l'altra a base de talonari, la realitat com gairebé sempre s'imposa i quedar el tercer és una possibilitat que molts valencianistes i jo també firmaríem ara mateix.

Per què la jerarquia eclesiàstica espanyola es posa tan radical, en els temes que no comparteix? L'Església sol aplicar el de veure la palla en l'ull aliè i no la biga en el propi. Això sí, cobrant de l'Estat, que li fa de recaptador. I és que l'Església catòlica pretén recuperar una capacitat d'influència i de prestigi que tenia abans i que ara una societat més madura i més formada no li concedeix, i això no s'ho pot tornar l'estat a base de lleis. Si és que hi ha alguna possibilitat que el recupere l'hi haurà de guanyar per mèrits propis.

I per què la nina Barby passen els anys i segueix amb la mateixa figura esvelta, rossa i tan pija? És evident, aquests són els cànons que imperen hui, en altres temps eren diferents, miren sinó les pintures de Goya o de Rubens per exemple. En fi, què hi farem?

Democràcia i interessos econòmics

Donar lliçons de democràcia és una actitud molt habitual en el món occidental, tant en les potències de primer ordre com en les altres. Però la realitat és ben diferent, no s'ha de predicar una cosa i fer una altra, o el que és el mateix fer una cosa amb la mà dreta i la contradictòria amb l'esquerra, perquè això ens porta al descrèdit i el que és pitjor a donar una imatge de perversitat que ens inhabilita per repartir etiquetes de democràcia pel món.

Observem alguns exemples. El cas de la Xina que empresona escriptors que demanen eleccions lliures i llibertat de premsa o opinió, per no parlar de la seua actitud repressora al Tibet, així com amb altres minories ètniques, culturals o religioses, on brilla per la seua absència el respecte bàsic de els drets humans. Un altre cas seria el de Turquia que vol entrar a la Unió Europea, però que segueix sense reconèixer l'existència del poble Kurd, infringint un càstig permanent, per no parlar del genocidi armeni de principis del segle XX, fins i tot sense reconèixer.

Tot això contrasta amb l'actitud occidental que predica el respecte a la democràcia i l'aplicació dels drets humans. Però això no li impedeix seguir fent negocis amb aquests països o altres que practiquen les mateixes polítiques.

També podríem parlar dels murs de la vergonya. És cert que fa poc hem celebrat la caiguda del mur de Berlín, sense cap dubte una magnífica notícia, per tot el que representava la caiguda d'aquest mur. Però també és cert l'existència d'altres murs tant a Palestina-Israel, com el mur que el Marroc va construir ja fa dècades al Sàhara, i aquestes realitats no impedeixen tampoc al món occidental, fer negocis amb els autors dels murs i fins i tot proporcionar ajuda econòmica, així són les coses.

Segueixen pesant molt més els interessos econòmics i geoestratègics, que la democràcia i els drets humans. Aquesta és l'ètica de facto que estem transmetent a les futures generacions, no només les nostres, sinó també a les dels països anomenats del tercer món. Així veig molt difícil la superació de molts conflictes.

Si a tot això li sumem la manca d'un organisme internacional, realment independent i imparcial, que apliqui la democràcia i el compliment dels drets humans sense lligams i vetos d'algunes potències, el panorama és certament descoratjador.

Contrasta tot això amb la celeritat amb que les potències occidentals han buscat diners per salvar el sistema financer privat, amb diners públics i pràcticament sense posar condicions de que almenys una catàstrofe com l'actual no es torni a repetir i tot això amb la benedicció d’opcions polítiques diferents.

¿O serà que no ho són tant?. Als fets em remete.

Feliç 2010 per a tots.

L'Art de la Fusió

Anem a acabar l'any fusionant moltes coses, o almenys intentant-ho, supose jo que per bé.

Van començar les Caixes d'Estalvi, amb la pressió del Banc d'Espanya, amb arguments d'eficàcia i eficiència, també amb resistències més o menys argumentades i interessos ocults, o no tan ocults.

També les caixes rurals han començat aquest procés de fusions, Caixa Mar va començar la partida en terres valencianes i amb alguns fruits. Hores més tard va néixer la gran fusió de les rurals valencianes amb la futura Caixa Rural del Mediterrani. És clar que els bancs ja fa anys que ho van fer.

I ara tenim la sorpresa, esperada, de les televisions privades, i és que el mercat no dóna per a tant, encara que part de la pública deixe de fer publicitat. Però les fusions no em diguen vostès que són les esperades. Per a mi no ho eren, la 5 amb la 4 i la 3 amb la 6, amb les coses que han dit unes cadenes d'altres, fins i tot fa uns dies algun professional del grup mediàtic de la 4 es negava a lliurar un premi a un altre de la 5. En fi, el negoci és el negoci. I a més 5 i 4 sumen 9 així com 3 i 6 també sumen 9 i clar cap de les dues es podrà cridar l'9, doncs ja hi ha el nostre estimat Canal9. D'altra banda semblava més natural o políticament correcte la 6 amb la 4, que sumen 10 i aquest canal crec que no existeix o si, no ho sé, hi ha tants.

En fi per les fusions podem fins i tot empassar amb rodes de molí, la "pela és la pela".

I posats a imaginar fusions, pel bé de tots, es poden vostès imaginar fusionar les Diputacions amb la Generalitat i així fer ja d'una la llei de Comarcalització i intentar aprimar l'administració i així fer-la més eficaç i eficient?, Ho veig difícil però no impossible. I en aquesta línia també podríem fusionar alguns municipis, amb tot el que comportaria, per exemple Elda i Petrer que ja estan junts, o València i Mislata, aquest tipus de fusions sí que les veig difícils, encara que hi ha d'altres que serien encara més difícils com fusionar Clubs de Futbol, el València amb el Llevant, el Barça amb l'Espanyol o el Reial Madrid amb l'Atlètic de Madrid, està clar que es guanyaria en molts aspectes, però també es perdria en altres. I és que això de les fusions donarà per a molt.

Però en els casos dels clubs de futbol i amb els exemples que he posat, passa com en algunes caixes d'estalvi, que abans es fusionarien amb un club d'una altra ciutat, o millor, un altre país, que amb el de la seua pròpia, perquè la rivalitat i els sentiments són un gran actiu a tenir en compte, esperem que això no passe en altres àmbits. I és que fusionar no és gens fàcil.

Trellat i crisi

Trellat és una paraula en valencià que explicaria bastant bé el que està faltant en general a la política espanyola i valenciana.

Però clar tot el món no té el mateix nivell de falta de "trellat". Serien els governs, tant l'espanyol com el valencià, els primers afectats per aquesta falta. La necessitat de concertació econòmica és una evidència i les poques ganes del primer partit de l'oposició també és clara.

Fer lleis diverses, sobre economia social o economia sostenible en principi semblen un bon camí, però amb un govern espanyol que es troba sense una majoria estable em sembla bastant inviable.

Aquests projectes només els veig possibles i viables si descansen sobre una àmplia majoria política i fins i tot social i de moment i tal com van les coses no crec que vagen per aquí els trets.

Només la falta de "trellat" ens fa estar davant d'una crisi més dura en la qual escoltem per separat als sindicats, que ja comencen suaument a manifestar-se, i empresaris així com a sectors més o menys independents a explicitar la necessitat d'anar pensant en un canvi de model econòmic, així com en invertir més en educació, formació o recerca.

I jo em pregunte, això com es fa?, Supose que caldrà seure tot el món en una taula i començar a debatre sense complexos, com ens trobem i cap a on volem anar i amb quins mitjans comptem? Un gran acord és bàsic per intentar avançar i eixir d'aquesta situació.

No crec que la solució siga la confrontació i la instrumentalització partidista de la política. Cal entendre la política com un mitjà que soluciona problemes i no els crea ni els agreuja.

És clar que la Conferència de presidents autonòmics és tota una referència de com no s'han de fer les coses, anar-hi a buscar la confrontació en lloc de l'acord, també ens indica la manca de "trellat".

I els vaivens de la política econòmica del govern espanyol tampoc són una bona solució.I és que inventar és molt difícil, però copiar bé tampoc és fàcil.I moltes vegades és bo mirar el que han fet altres i veure els seus resultats i si ens encaixen per què no imitar-lo?.

Però insistisc i encara que a alguns no els agrade, Cada dia que passa es fa més evident la necessitat d'un gran acord i de solucions reals i possibles, sense descarregar contra ningú però amb resultats eficaços.

I és clar per fer això ha d'imperar el "trellat".I és que seria bo que s'imposara el sentit comú en general que per anar sortint d'aquesta situació.

Pere Mayor

Aminatou Haidar

A la vida a tots els nivells, el que valen són els fets i no les paraules. I els fets són aclaparadors, tant en el procés de descolonització com en el comportament canalla i interessat de tots els governs espanyols, dóna igual el color polític, amb les "antigues colònies" del Sàhara, com els agrada dir a alguns.

L'excusa és que la descolonització es va fer a finals del franquisme o principis de la transició i el Marroc va aprofitar aquesta conjuntura per envair als sahrauís i tot el que això ha suposat.

I ja està!.Ens quedem amb els braços creuats i poc més. És evident que una gran part de la societat civil d'Espanya es solidaritza amb el poble sahrauí, hi ha una simpatia especial i una mica més. Però això no es correspon amb les actituds polítiques dels nostres diferents governants, tant se val la seua adscripció política.

I ara amb l'actitud valenta de Aminatou Haidar, ixen a la llum totes les vergonyes. Perquè? Què pesa més per al Govern Espanyol, el seu compromís amb els drets humans i tot el que el president Rodríguez Zapatero va explicar a l'ONU? O els nostres interessos econòmics o pesquers al Marroc, per no dir la seua col·laboració amb el control de l'emigració?

De moment em fa la sensació que això últim pesa més, als fets em remet. Seria alguna cosa més que grau, que el desenllaç final d'Aminatou Haidar fóra una tragèdia, perquè ens deixaria amb el cul a l'aire, anem que la posició de defensors dels drets humans i de la llibertat seria una milonga més.

I això malauradament no pinta gens bé. És clar amb aquestes actituds polítiques es fa difícil transmetre una cultura lligada a valors de justícia i llibertat, més aviat transmetem unes actituds contràries, on els interessos econòmics i materials són els primers i els altres es defensen segons la conveniència.

Així es va fent cada dia més ample el carrer que separa la realpolitic i la societat civil o els ciutadans corrents.

Buscar una solució digna per Aminatou Haidar, però també per al poble sahrauí, que porta dècades a la hamada algeriana, subsistint com poden, amb els enganys i la xuleria del Marroc, amb els acords de l'ONU, seria un acte de justícia que ens reconfortaría a tots ia més subsanaría la gran canallada que van fer els governants espanyols en el passat i que han anat donant-li Calos els governants posteriors fins al moment.

Pere Mayor