Multiculturalitat i Montesquieu

Fa uns mesos em contava una amiga una anècdota que li va passar a la perruqueria. Després de rentar i arreglar els cabells a una jove musulmana, què estava embarassada, la perruquera li va comentar que era una llàstima que es tapés amb el mocador una cabellera tan bonica, la jove li va contestar que ella se la cobria perquè volia però que l'ésser que portava en el seu ventre, en un futur l'obligaria a cobrir-se-la. No cal dir que el comentari va provocar un absolut silenci en la perruqueria que de segur faria reflexionar als presents.

D'altra banda ja fa alguns anys en un viatge familiar amb uns amics i els nostres fills, vam poder constatar en carn pròpia una cosa semblant. A la ciutat de Tànger, un matí per esmorzar en una cafeteria cèntrica de la ciutat, el meu amic i jo vam observar que era habitual que si volies menjar a més de prendre el cafè amb llet portares tu les pastes o el que fos que voldries prendre, així que vam anar a comprar l'esmorzar mentre les nostres companyes i els nens demanaven els cafès, la llet etc. La veritat és que a la cafeteria elles eren les úniques dones i els nostres els únics nens, quan vam entrar no ens van dir res, però això sí mentre el meu amic i jo ens trobàvem absents, era com si les nostres famílies forin transparents, ni els van mirar,ni per descomptat els van servir res. Només amb l’arribada del meu amic i jo van ser anotats i servits els cafès.

Fa uns dies llegia a la premsa, unes declaracions de l'exalcalde de Roma, Senyor Rutelli, que sembla que va reaparèixer en l'escena política italiana, sobre els límits de la multiculturalitat, tema que per mi és especialment interessant, en aquelles societats on ja hem aconseguit gairebé separar religió i política en l'organització de l'Estat, i on la igualtat de sexes és pràcticament una realitat.

Afortunadament, en la majoria d'Europa ja ha passat el temps de les croades, i la Inquisició encara que sembla ser que per alguns no de l'excomunió, però això és una altra cosa i són els menys.

S'imposa la separació de poders, afortunadament Montesquieu continua vigent. Les religions, totes són respectables. Cada un en l'àmbit privat que professe el que vulga o el que li convinga, però a nivell públic han de prevaler per a tots, els drets i les llibertats que tant han costat aconseguir.

Multicultralitat sí, però sense retrocedir en tot allò que hem aconseguit en igualtat i respecte als drets humans no.

Creure que aquell que no creu en la meua creença, és un enemic a abatre, és, es vulga o no un gran retrocés i jo no estic disposat a acceptar sense dir res, però a acceptar segons quines pràctiques sense qüestionar tampoc.

Ser i paréixer

Hi ha declaracions (incloses les rectificacions) que ens deixen de pasta de moniato. Per exemple, les del nou bisbe de Sant Sebastià. Dir que és pitjor la manca de fe entre nosaltres que la situació que s'està vivint a Haití, després del terratrèmol, jo diria fins i tot abans, és viure en una altra galàxia, per no dir una altra cosa.

D'altra banda, reconèixer que la nostra economia està molt debilitada i segurament acceptar que hem estat vivint per sobre de les nostres possibilitats, és un fet real, per la qual cosa ara hem de pagar la factura. Però també estem pagant les conseqüències d'una economia global carregada d'avarícia i d'irresponsabilitat per part d'alguns, al costat d'un fracàs col·lectiu, on els valors de l'ètica, el treball, l'honestedat, la tolerància i la justícia han brillat per la seua absència. Tot això davant d'una economia basada en l'especulació i el campe qui puga.

Seria injust jutjar a tothom per igual, no tindran la mateixa responsabilitat els que han dirigit el sistema financer que les persones que netegen les oficines, dic jo. Però el pitjor és que sembla que la situació provocada per alguns, no serveix d'exemple per no repetir el fracàs monumental d'un model econòmic, en què ha hagut d’eixir la mare i el pare Estat a salvar amb diners públics unes institucions financeres mal gestionades, això si amb salaris fabulosos i primes escandaloses per als seus directius. I davant tot això el que s'observa és una actitud generalitzada de complaença que només en algun cas i país concret s'ha vist enterbolida per algun estirada d'orelles i poca cosa més.

Ara sembla que el senyor Obama, els responsables de tot aquest desgavell els va a posar un impost per la seua responsabilitat en la crisi, però aquí ni el govern, ni el Banc d'Espanya, sembla que tinguin res a dir en bancs i caixes, més enllà de les fusions, res de responsabilitats i això que la nostra situació econòmica comparada amb la d'altres països europeus és bastant pitjor i això hauria d'induir a algú a la reflexió. Així qualsevol hauria pogut ser president o alt directiu d'una entitat financera. En fi, el que es trasllueix és que tots no som iguals, per a les estructures de l'Estat.

Si no, miren vostès només a títol d'exemple, com es comporten les grans empreses de la telefonia mòbil i el poc que se les controla. No crec que això tinga a veure amb la quantitat de expolítics i / o familiars seus que hi treballen.

Sense cap dubte es necessita un gran canvi en el sistema de valors i es fa molt difícil, per no dir impossible, si la societat percep que des de dalt no es fa res per canviar. No només s'ha de ser sinó també semblar.

Entrevista al portal d'Escola Valenciana

Vos adjunte una entrevista que la gent d'Escola Valenciana m'ha fet recentment en qualitat de president de la Fundació Birlanga Fuster. Vos adjunte el link perquè el pugueu consultar. 

http://www.escolavalenciana.com/noticies/detall/1082/recolzem-escola-valenciana-perque-en-esta-vida-el-que-val-son-els-fets-no-les-paraulesrdquo

Per què?

Una bona manera de començar l'any és fent-nos la pregunta del per què de les coses i reflexionant una mica arribarem a conclusions que ens permetran comprendre.

Per què el Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana el Sr Camps, en el seu discurs de cap d'any, no va fer ni una sola referència al cas Gürtel?. Hi ha segurament diversos motius, però és evident i per a disgust de l'oposició, el nostre president no va insistir en una cosa que sap que li podia perjudicar i sobre el que la justícia encara no s'ha pronunciat.

Per què els mitjans de comunicació han insistit tant aquest any a la novetat de Patxi López com Lendakari? El Sr López ha arribat a Lendakari com a resultat d'un pacte polític entre PSOE i PP, que se sustenta en una llei de partits polítics, que inhabilita en la pràctica a més d'un 10% d'electorat basc que vol votar una opció política declarada illegal per l'esmentada llei. Si no fóra per això ni de lluny PSOE i PP amb els seus vots tindrien la majoria que ara els permet governar. Però això és el que hi ha.

Per què el Bloc Nacionalista Valencià ja ha anunciat els seus acords polítics per a les pròximes eleccions, en principi per al maig de 2011? En principi pels mateixos motius que els seus socis electorals. Comparteixen amb les altres formacions amb qui han pactat, uns punts bàsics de programa i tots junts pretenen sumar per arribar al 5% que una injusta llei electoral valenciana els obliga a tenir per poder estar a les Corts Valencianes. Així són les coses.

Per què el President del Govern Espanyol, el Sr Rodríguez Zapatero, cada 3 o 4 mesos ens anuncia una millora en l'economia i passen els mesos i els anys i la profecia no es compleix?. Supose que així ens va entretenint i ens cita a una il·lusió, que és com els cupons de l'ONCE, que clar a algú li toca però a la majoria no.

Per què el València CF té dificilíssim guanyar la lliga? Ací també cal posar il•lusió, però la realitat és que amb les plantilles del Barcelona CF i del Reial Madrid, una construïda bàsicament a base de pedrera i l'altra a base de talonari, la realitat com gairebé sempre s'imposa i quedar el tercer és una possibilitat que molts valencianistes i jo també firmaríem ara mateix.

Per què la jerarquia eclesiàstica espanyola es posa tan radical, en els temes que no comparteix? L'Església sol aplicar el de veure la palla en l'ull aliè i no la biga en el propi. Això sí, cobrant de l'Estat, que li fa de recaptador. I és que l'Església catòlica pretén recuperar una capacitat d'influència i de prestigi que tenia abans i que ara una societat més madura i més formada no li concedeix, i això no s'ho pot tornar l'estat a base de lleis. Si és que hi ha alguna possibilitat que el recupere l'hi haurà de guanyar per mèrits propis.

I per què la nina Barby passen els anys i segueix amb la mateixa figura esvelta, rossa i tan pija? És evident, aquests són els cànons que imperen hui, en altres temps eren diferents, miren sinó les pintures de Goya o de Rubens per exemple. En fi, què hi farem?

Democràcia i interessos econòmics

Donar lliçons de democràcia és una actitud molt habitual en el món occidental, tant en les potències de primer ordre com en les altres. Però la realitat és ben diferent, no s'ha de predicar una cosa i fer una altra, o el que és el mateix fer una cosa amb la mà dreta i la contradictòria amb l'esquerra, perquè això ens porta al descrèdit i el que és pitjor a donar una imatge de perversitat que ens inhabilita per repartir etiquetes de democràcia pel món.

Observem alguns exemples. El cas de la Xina que empresona escriptors que demanen eleccions lliures i llibertat de premsa o opinió, per no parlar de la seua actitud repressora al Tibet, així com amb altres minories ètniques, culturals o religioses, on brilla per la seua absència el respecte bàsic de els drets humans. Un altre cas seria el de Turquia que vol entrar a la Unió Europea, però que segueix sense reconèixer l'existència del poble Kurd, infringint un càstig permanent, per no parlar del genocidi armeni de principis del segle XX, fins i tot sense reconèixer.

Tot això contrasta amb l'actitud occidental que predica el respecte a la democràcia i l'aplicació dels drets humans. Però això no li impedeix seguir fent negocis amb aquests països o altres que practiquen les mateixes polítiques.

També podríem parlar dels murs de la vergonya. És cert que fa poc hem celebrat la caiguda del mur de Berlín, sense cap dubte una magnífica notícia, per tot el que representava la caiguda d'aquest mur. Però també és cert l'existència d'altres murs tant a Palestina-Israel, com el mur que el Marroc va construir ja fa dècades al Sàhara, i aquestes realitats no impedeixen tampoc al món occidental, fer negocis amb els autors dels murs i fins i tot proporcionar ajuda econòmica, així són les coses.

Segueixen pesant molt més els interessos econòmics i geoestratègics, que la democràcia i els drets humans. Aquesta és l'ètica de facto que estem transmetent a les futures generacions, no només les nostres, sinó també a les dels països anomenats del tercer món. Així veig molt difícil la superació de molts conflictes.

Si a tot això li sumem la manca d'un organisme internacional, realment independent i imparcial, que apliqui la democràcia i el compliment dels drets humans sense lligams i vetos d'algunes potències, el panorama és certament descoratjador.

Contrasta tot això amb la celeritat amb que les potències occidentals han buscat diners per salvar el sistema financer privat, amb diners públics i pràcticament sense posar condicions de que almenys una catàstrofe com l'actual no es torni a repetir i tot això amb la benedicció d’opcions polítiques diferents.

¿O serà que no ho són tant?. Als fets em remete.

Feliç 2010 per a tots.