El Bloc de Pere Mayor

Multiculturalitat i Montesquieu

2010-01-21T12:00:00.000+01:00

Fa uns mesos em contava una amiga una anècdota que li va passar a la perruqueria. Després de rentar i arreglar els cabells a una jove musulmana, què estava embarassada, la perruquera li va comentar que era una llàstima que es tapés amb el mocador una cabellera tan bonica, la jove li va contestar que ella se la cobria perquè volia però que l'ésser que portava en el seu ventre, en un futur l'obligaria a cobrir-se-la. No cal dir que el comentari va provocar un absolut silenci en la perruqueria que de segur faria reflexionar als presents.

D'altra banda ja fa alguns anys en un viatge familiar amb uns amics i els nostres fills, vam poder constatar en carn pròpia una cosa semblant. A la ciutat de Tànger, un matí per esmorzar en una cafeteria cèntrica de la ciutat, el meu amic i jo vam observar que era habitual que si volies menjar a més de prendre el cafè amb llet portares tu les pastes o el que fos que voldries prendre, així que vam anar a comprar l'esmorzar mentre les nostres companyes i els nens demanaven els cafès, la llet etc. La veritat és que a la cafeteria elles eren les úniques dones i els nostres els únics nens, quan vam entrar no ens van dir res, però això sí mentre el meu amic i jo ens trobàvem absents, era com si les nostres famílies forin transparents, ni els van mirar,ni per descomptat els van servir res. Només amb l’arribada del meu amic i jo van ser anotats i servits els cafès.

Fa uns dies llegia a la premsa, unes declaracions de l'exalcalde de Roma, Senyor Rutelli, que sembla que va reaparèixer en l'escena política italiana, sobre els límits de la multiculturalitat, tema que per mi és especialment interessant, en aquelles societats on ja hem aconseguit gairebé separar religió i política en l'organització de l'Estat, i on la igualtat de sexes és pràcticament una realitat.

Afortunadament, en la majoria d'Europa ja ha passat el temps de les croades, i la Inquisició encara que sembla ser que per alguns no de l'excomunió, però això és una altra cosa i són els menys.

S'imposa la separació de poders, afortunadament Montesquieu continua vigent. Les religions, totes són respectables. Cada un en l'àmbit privat que professe el que vulga o el que li convinga, però a nivell públic han de prevaler per a tots, els drets i les llibertats que tant han costat aconseguir.

Multicultralitat sí, però sense retrocedir en tot allò que hem aconseguit en igualtat i respecte als drets humans no.

Creure que aquell que no creu en la meua creença, és un enemic a abatre, és, es vulga o no un gran retrocés i jo no estic disposat a acceptar sense dir res, però a acceptar segons quines pràctiques sense qüestionar tampoc.

Ser i paréixer

2010-01-21T11:49:00.000+01:00

Hi ha declaracions (incloses les rectificacions) que ens deixen de pasta de moniato. Per exemple, les del nou bisbe de Sant Sebastià. Dir que és pitjor la manca de fe entre nosaltres que la situació que s'està vivint a Haití, després del terratrèmol, jo diria fins i tot abans, és viure en una altra galàxia, per no dir una altra cosa.

D'altra banda, reconèixer que la nostra economia està molt debilitada i segurament acceptar que hem estat vivint per sobre de les nostres possibilitats, és un fet real, per la qual cosa ara hem de pagar la factura. Però també estem pagant les conseqüències d'una economia global carregada d'avarícia i d'irresponsabilitat per part d'alguns, al costat d'un fracàs col·lectiu, on els valors de l'ètica, el treball, l'honestedat, la tolerància i la justícia han brillat per la seua absència. Tot això davant d'una economia basada en l'especulació i el campe qui puga.

Seria injust jutjar a tothom per igual, no tindran la mateixa responsabilitat els que han dirigit el sistema financer que les persones que netegen les oficines, dic jo. Però el pitjor és que sembla que la situació provocada per alguns, no serveix d'exemple per no repetir el fracàs monumental d'un model econòmic, en què ha hagut d’eixir la mare i el pare Estat a salvar amb diners públics unes institucions financeres mal gestionades, això si amb salaris fabulosos i primes escandaloses per als seus directius. I davant tot això el que s'observa és una actitud generalitzada de complaença que només en algun cas i país concret s'ha vist enterbolida per algun estirada d'orelles i poca cosa més.

Ara sembla que el senyor Obama, els responsables de tot aquest desgavell els va a posar un impost per la seua responsabilitat en la crisi, però aquí ni el govern, ni el Banc d'Espanya, sembla que tinguin res a dir en bancs i caixes, més enllà de les fusions, res de responsabilitats i això que la nostra situació econòmica comparada amb la d'altres països europeus és bastant pitjor i això hauria d'induir a algú a la reflexió. Així qualsevol hauria pogut ser president o alt directiu d'una entitat financera. En fi, el que es trasllueix és que tots no som iguals, per a les estructures de l'Estat.

Si no, miren vostès només a títol d'exemple, com es comporten les grans empreses de la telefonia mòbil i el poc que se les controla. No crec que això tinga a veure amb la quantitat de expolítics i / o familiars seus que hi treballen.

Sense cap dubte es necessita un gran canvi en el sistema de valors i es fa molt difícil, per no dir impossible, si la societat percep que des de dalt no es fa res per canviar. No només s'ha de ser sinó també semblar.

Entrevista al portal d'Escola Valenciana

2010-01-07T23:27:00.001+01:00

Vos adjunte una entrevista que la gent d'Escola Valenciana m'ha fet recentment en qualitat de president de la Fundació Birlanga Fuster. Vos adjunte el link perquè el pugueu consultar.

http://www.escolavalenciana.com/noticies/detall/1082/recolzem-escola-valenciana-perque-en-esta-vida-el-que-val-son-els-fets-no-les-paraulesrdquo

Per què?

2010-01-07T23:18:00.000+01:00

Una bona manera de començar l'any és fent-nos la pregunta del per què de les coses i reflexionant una mica arribarem a conclusions que ens permetran comprendre.

Per què el Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana el Sr Camps, en el seu discurs de cap d'any, no va fer ni una sola referència al cas Gürtel?. Hi ha segurament diversos motius, però és evident i per a disgust de l'oposició, el nostre president no va insistir en una cosa que sap que li podia perjudicar i sobre el que la justícia encara no s'ha pronunciat.

Per què els mitjans de comunicació han insistit tant aquest any a la novetat de Patxi López com Lendakari? El Sr López ha arribat a Lendakari com a resultat d'un pacte polític entre PSOE i PP, que se sustenta en una llei de partits polítics, que inhabilita en la pràctica a més d'un 10% d'electorat basc que vol votar una opció política declarada illegal per l'esmentada llei. Si no fóra per això ni de lluny PSOE i PP amb els seus vots tindrien la majoria que ara els permet governar. Però això és el que hi ha.

Per què el Bloc Nacionalista Valencià ja ha anunciat els seus acords polítics per a les pròximes eleccions, en principi per al maig de 2011? En principi pels mateixos motius que els seus socis electorals. Comparteixen amb les altres formacions amb qui han pactat, uns punts bàsics de programa i tots junts pretenen sumar per arribar al 5% que una injusta llei electoral valenciana els obliga a tenir per poder estar a les Corts Valencianes. Així són les coses.

Per què el President del Govern Espanyol, el Sr Rodríguez Zapatero, cada 3 o 4 mesos ens anuncia una millora en l'economia i passen els mesos i els anys i la profecia no es compleix?. Supose que així ens va entretenint i ens cita a una il·lusió, que és com els cupons de l'ONCE, que clar a algú li toca però a la majoria no.

Per què el València CF té dificilíssim guanyar la lliga? Ací també cal posar il•lusió, però la realitat és que amb les plantilles del Barcelona CF i del Reial Madrid, una construïda bàsicament a base de pedrera i l'altra a base de talonari, la realitat com gairebé sempre s'imposa i quedar el tercer és una possibilitat que molts valencianistes i jo també firmaríem ara mateix.

Per què la jerarquia eclesiàstica espanyola es posa tan radical, en els temes que no comparteix? L'Església sol aplicar el de veure la palla en l'ull aliè i no la biga en el propi. Això sí, cobrant de l'Estat, que li fa de recaptador. I és que l'Església catòlica pretén recuperar una capacitat d'influència i de prestigi que tenia abans i que ara una societat més madura i més formada no li concedeix, i això no s'ho pot tornar l'estat a base de lleis. Si és que hi ha alguna possibilitat que el recupere l'hi haurà de guanyar per mèrits propis.

I per què la nina Barby passen els anys i segueix amb la mateixa figura esvelta, rossa i tan pija? És evident, aquests són els cànons que imperen hui, en altres temps eren diferents, miren sinó les pintures de Goya o de Rubens per exemple. En fi, què hi farem?

Democràcia i interessos econòmics

2010-01-07T23:14:00.000+01:00

Donar lliçons de democràcia és una actitud molt habitual en el món occidental, tant en les potències de primer ordre com en les altres. Però la realitat és ben diferent, no s'ha de predicar una cosa i fer una altra, o el que és el mateix fer una cosa amb la mà dreta i la contradictòria amb l'esquerra, perquè això ens porta al descrèdit i el que és pitjor a donar una imatge de perversitat que ens inhabilita per repartir etiquetes de democràcia pel món.

Observem alguns exemples. El cas de la Xina que empresona escriptors que demanen eleccions lliures i llibertat de premsa o opinió, per no parlar de la seua actitud repressora al Tibet, així com amb altres minories ètniques, culturals o religioses, on brilla per la seua absència el respecte bàsic de els drets humans. Un altre cas seria el de Turquia que vol entrar a la Unió Europea, però que segueix sense reconèixer l'existència del poble Kurd, infringint un càstig permanent, per no parlar del genocidi armeni de principis del segle XX, fins i tot sense reconèixer.

Tot això contrasta amb l'actitud occidental que predica el respecte a la democràcia i l'aplicació dels drets humans. Però això no li impedeix seguir fent negocis amb aquests països o altres que practiquen les mateixes polítiques.

També podríem parlar dels murs de la vergonya. És cert que fa poc hem celebrat la caiguda del mur de Berlín, sense cap dubte una magnífica notícia, per tot el que representava la caiguda d'aquest mur. Però també és cert l'existència d'altres murs tant a Palestina-Israel, com el mur que el Marroc va construir ja fa dècades al Sàhara, i aquestes realitats no impedeixen tampoc al món occidental, fer negocis amb els autors dels murs i fins i tot proporcionar ajuda econòmica, així són les coses.

Segueixen pesant molt més els interessos econòmics i geoestratègics, que la democràcia i els drets humans. Aquesta és l'ètica de facto que estem transmetent a les futures generacions, no només les nostres, sinó també a les dels països anomenats del tercer món. Així veig molt difícil la superació de molts conflictes.

Si a tot això li sumem la manca d'un organisme internacional, realment independent i imparcial, que apliqui la democràcia i el compliment dels drets humans sense lligams i vetos d'algunes potències, el panorama és certament descoratjador.

Contrasta tot això amb la celeritat amb que les potències occidentals han buscat diners per salvar el sistema financer privat, amb diners públics i pràcticament sense posar condicions de que almenys una catàstrofe com l'actual no es torni a repetir i tot això amb la benedicció d’opcions polítiques diferents.

¿O serà que no ho són tant?. Als fets em remete.

Feliç 2010 per a tots.

L'Art de la Fusió

2010-01-07T23:09:00.000+01:00

Anem a acabar l'any fusionant moltes coses, o almenys intentant-ho, supose jo que per bé.

Van començar les Caixes d'Estalvi, amb la pressió del Banc d'Espanya, amb arguments d'eficàcia i eficiència, també amb resistències més o menys argumentades i interessos ocults, o no tan ocults.

També les caixes rurals han començat aquest procés de fusions, Caixa Mar va començar la partida en terres valencianes i amb alguns fruits. Hores més tard va néixer la gran fusió de les rurals valencianes amb la futura Caixa Rural del Mediterrani. És clar que els bancs ja fa anys que ho van fer.

I ara tenim la sorpresa, esperada, de les televisions privades, i és que el mercat no dóna per a tant, encara que part de la pública deixe de fer publicitat. Però les fusions no em diguen vostès que són les esperades. Per a mi no ho eren, la 5 amb la 4 i la 3 amb la 6, amb les coses que han dit unes cadenes d'altres, fins i tot fa uns dies algun professional del grup mediàtic de la 4 es negava a lliurar un premi a un altre de la 5. En fi, el negoci és el negoci. I a més 5 i 4 sumen 9 així com 3 i 6 també sumen 9 i clar cap de les dues es podrà cridar l'9, doncs ja hi ha el nostre estimat Canal9. D'altra banda semblava més natural o políticament correcte la 6 amb la 4, que sumen 10 i aquest canal crec que no existeix o si, no ho sé, hi ha tants.

En fi per les fusions podem fins i tot empassar amb rodes de molí, la "pela és la pela".

I posats a imaginar fusions, pel bé de tots, es poden vostès imaginar fusionar les Diputacions amb la Generalitat i així fer ja d'una la llei de Comarcalització i intentar aprimar l'administració i així fer-la més eficaç i eficient?, Ho veig difícil però no impossible. I en aquesta línia també podríem fusionar alguns municipis, amb tot el que comportaria, per exemple Elda i Petrer que ja estan junts, o València i Mislata, aquest tipus de fusions sí que les veig difícils, encara que hi ha d'altres que serien encara més difícils com fusionar Clubs de Futbol, el València amb el Llevant, el Barça amb l'Espanyol o el Reial Madrid amb l'Atlètic de Madrid, està clar que es guanyaria en molts aspectes, però també es perdria en altres. I és que això de les fusions donarà per a molt.

Però en els casos dels clubs de futbol i amb els exemples que he posat, passa com en algunes caixes d'estalvi, que abans es fusionarien amb un club d'una altra ciutat, o millor, un altre país, que amb el de la seua pròpia, perquè la rivalitat i els sentiments són un gran actiu a tenir en compte, esperem que això no passe en altres àmbits. I és que fusionar no és gens fàcil.

Trellat i crisi

2009-12-19T00:50:00.002+01:00

Trellat és una paraula en valencià que explicaria bastant bé el que està faltant en general a la política espanyola i valenciana.

Però clar tot el món no té el mateix nivell de falta de "trellat". Serien els governs, tant l'espanyol com el valencià, els primers afectats per aquesta falta. La necessitat de concertació econòmica és una evidència i les poques ganes del primer partit de l'oposició també és clara.

Fer lleis diverses, sobre economia social o economia sostenible en principi semblen un bon camí, però amb un govern espanyol que es troba sense una majoria estable em sembla bastant inviable.

Aquests projectes només els veig possibles i viables si descansen sobre una àmplia majoria política i fins i tot social i de moment i tal com van les coses no crec que vagen per aquí els trets.

Només la falta de "trellat" ens fa estar davant d'una crisi més dura en la qual escoltem per separat als sindicats, que ja comencen suaument a manifestar-se, i empresaris així com a sectors més o menys independents a explicitar la necessitat d'anar pensant en un canvi de model econòmic, així com en invertir més en educació, formació o recerca.

I jo em pregunte, això com es fa?, Supose que caldrà seure tot el món en una taula i començar a debatre sense complexos, com ens trobem i cap a on volem anar i amb quins mitjans comptem? Un gran acord és bàsic per intentar avançar i eixir d'aquesta situació.

No crec que la solució siga la confrontació i la instrumentalització partidista de la política. Cal entendre la política com un mitjà que soluciona problemes i no els crea ni els agreuja.

És clar que la Conferència de presidents autonòmics és tota una referència de com no s'han de fer les coses, anar-hi a buscar la confrontació en lloc de l'acord, també ens indica la manca de "trellat".

I els vaivens de la política econòmica del govern espanyol tampoc són una bona solució.I és que inventar és molt difícil, però copiar bé tampoc és fàcil.I moltes vegades és bo mirar el que han fet altres i veure els seus resultats i si ens encaixen per què no imitar-lo?.

Però insistisc i encara que a alguns no els agrade, Cada dia que passa es fa més evident la necessitat d'un gran acord i de solucions reals i possibles, sense descarregar contra ningú però amb resultats eficaços.

I és clar per fer això ha d'imperar el "trellat".I és que seria bo que s'imposara el sentit comú en general que per anar sortint d'aquesta situació.

Pere Mayor

Aminatou Haidar

2009-12-19T00:25:00.002+01:00

A la vida a tots els nivells, el que valen són els fets i no les paraules. I els fets són aclaparadors, tant en el procés de descolonització com en el comportament canalla i interessat de tots els governs espanyols, dóna igual el color polític, amb les "antigues colònies" del Sàhara, com els agrada dir a alguns.

L'excusa és que la descolonització es va fer a finals del franquisme o principis de la transició i el Marroc va aprofitar aquesta conjuntura per envair als sahrauís i tot el que això ha suposat.

I ja està!.Ens quedem amb els braços creuats i poc més. És evident que una gran part de la societat civil d'Espanya es solidaritza amb el poble sahrauí, hi ha una simpatia especial i una mica més. Però això no es correspon amb les actituds polítiques dels nostres diferents governants, tant se val la seua adscripció política.

I ara amb l'actitud valenta de Aminatou Haidar, ixen a la llum totes les vergonyes. Perquè? Què pesa més per al Govern Espanyol, el seu compromís amb els drets humans i tot el que el president Rodríguez Zapatero va explicar a l'ONU? O els nostres interessos econòmics o pesquers al Marroc, per no dir la seua col·laboració amb el control de l'emigració?

De moment em fa la sensació que això últim pesa més, als fets em remet. Seria alguna cosa més que grau, que el desenllaç final d'Aminatou Haidar fóra una tragèdia, perquè ens deixaria amb el cul a l'aire, anem que la posició de defensors dels drets humans i de la llibertat seria una milonga més.

I això malauradament no pinta gens bé. És clar amb aquestes actituds polítiques es fa difícil transmetre una cultura lligada a valors de justícia i llibertat, més aviat transmetem unes actituds contràries, on els interessos econòmics i materials són els primers i els altres es defensen segons la conveniència.

Així es va fent cada dia més ample el carrer que separa la realpolitic i la societat civil o els ciutadans corrents.

Buscar una solució digna per Aminatou Haidar, però també per al poble sahrauí, que porta dècades a la hamada algeriana, subsistint com poden, amb els enganys i la xuleria del Marroc, amb els acords de l'ONU, seria un acte de justícia que ens reconfortaría a tots ia més subsanaría la gran canallada que van fer els governants espanyols en el passat i que han anat donant-li Calos els governants posteriors fins al moment.

Pere Mayor

Cultura i indiferència institucional

2009-11-30T00:00:00.000+01:00

El cap de setmana passat vaig practicar l'audició musical en directe. El divendres a Sueca en un reduït recinte El teatre Bernat i Baldoví, amb un recital de Raimon. El vaig trobar en plena forma física i artística, amb la seua veu de sempre, amb grapa, amb les cançons noves, algunes desconegudes per a mi i amb les clàssiques, Al Vent, Diguem no i altres, seguia transmetre sentiments i sensacions profundes, amb les seues lletres i aquesta música senzilla i directa, acompanyat de magnífics músics. Però també va interpretar els clàssics poemes musicats d'Ausiàs March o Jaume Roig. Va ser un recital d'hora i mitja sense descans, on vam gaudir de valent tots els presents. L'espai, reduït, ens feia sentir-nos més propers. Em consta que molta gent es va quedar sense poder entrar.

El cantant de Xàtiva, ens va recordar que va ser el 1964 quan va actuar per primera vegada a Sueca, és clar han passat els anys però Raimon, amb el seu estil segurament ara més depurat, ens va seguir fent senir que val la pena lluitar i dir no a les injustícies. Afortunadament crec que queda Raimon per a molta estona.

L'endemà, dissabte, em vaig desplaçar a Llíria per assistir al concert de La Unió Musical de Llíria, l'Orquestra Àrab de Barcelona, Miquel Gil i Pep Gimeno el Botifarra. Magnífica iniciativa de l'Institut d'Estudis Comarcals del Camp de Túria, commemorant els 400 anys de l'expulsió dels moriscos del nostre Regne de València.

Aquest concert que es va desenvolupar al pavelló del Pla de l'Arc de Llíria durant aproximadament dues hores i mitja i amb la presència de més de dues mil persones de públic, va ser un èxit, des de la música de la Unió que va sonar com cabia esperar, tenint a més en compte que el concert era en un pavelló esportiu, passant per la música interpretada pels músics de l'altra riba de la Mediterrània i les veus de Miquel Gil i el Cant d 'Estil del Botifarra que també és de Xàtiva.

El públic va participar entusiàsticament no només escoltant les diferents músiques i les seues mescles, sinó també ballant i corejant les lletres. El resultat va ser per repetir l'experiència. I jo em pregunte, perquè la Generalitat Valenciana, ha d'adoptar aquesta posició d'indiferència cap a aquestes iniciatives, no crec que siga incompatible l'òpera i la música clàssica amb donar suport als cantants i músics d'aquí i les seues iniciatives. Es pot ser de dretes i fer un altre Canal 9 i una altra política cultural.

És difícil mantenir un planter de professionals de la cultura: músics, actors, ... Tot i la pròpia administració. La col·laboració en diferents aspectes amb els artistes d'aquí no està entre les actituds dels que ens governen.

Proven a fer un canvi i veuran que no només les coses no empitjoren, sinó que fins i tot poden millorar. Aneu, vegen i escolten.

¿Demagògia? No, gràcies

2009-11-29T23:50:00.000+01:00

Sempre he tingut curiositat per saber si hi ha un expert en denominacions de les operacions policials, i si hi ha segur que està a Madrid.

Perquè els noms que els posen tenen la seua gràcia i no sé si també algun significat. Des de l'operació Galàxia o operació Malaia, passant pel cas Gürtel i ara operació Pretòria. Però donada l'acumulació actual de casos per diferents parts de l'Estat caldria posar-li un nom a la suma de casos, és a dir al seu conjunt i així a l'hora de parlar d'ells tindríem una única denominació, encara que òbviament cada cas té els seus actors i seus acusats. Però suggeriments a part i sent conscient de la gravetat dels fets, no seria d'estranyar que apareguera algun cas semblant, aquí a la meua terra i crec que seria saludable per a tots i sobretot per al sistema.

S'està començant a sembrar el dubte sobre tot i el que és més preocupant la idea que tot està corromput i que tots són iguals, i jo personalment em negue a acceptar aquestes tesis i fins i tot reivindique el contrari.

És normal que la gent no visca ara igual la política que durant els anys de la transició, amb les seues parts positives i també negatives, la gran càrrega ideològica d'aquell moment no està ara present de la mateixa manera, la voluntat de treballar desinteressadament per un projecte polític i tot el que suposava ajudar a superar la dictadura anterior era un esperó que va mobilitzar a molta gent.

Però ara també conec molta gent, de diferents opcions polítiques que perdent diners, més que guanyant, fan la seua aportació a la política des d'una institució, sobretot municipal, amb una dosi de sacrifici personal i en alguns casos abandonant durant un temps el seu treball, que en el cas de no ser funcionari públic, li comportarà perjudicis futurs que ningú li compensarà, i conste que parle amb coneixement de causa, encara que no entraré en exemples concrets que d’haver-los els assegure que n'hi ha i no són pocs.

Trobar persones que tinguen la convicció que durant un temps de la seua vida van a treballar administrant els interessos de la col·lectivitat no és fàcil, que aquestes persones estiguen preparades i amb ganes i il·lusió em fa la sensació que cada dia serà més difícil. El dany més profund i pervers de la corrupció crec que hi és. Va apartant de la política a molta gent que podria aportar molt i positiu, i ens va acostant a allò que podríem anomenar en el llenguatge actual "berlusconisme", o demagògia.

Estem arribant a una situació, on serien d'agrair mesures correctores en el legislatiu, diligència i imparcialitat manifesta en el judicial i responsabilitat i aire fresc i nou a l'executiu. En cas contrari, el deteriorament està cantat i cada dia serà més difícil convèncer la gent de bé i preparada per a que dediquen uns anys de la seua vida, la seua gent, a la seua ciutat i al seu país.

La solució: Centralitzar

2009-11-29T23:22:00.001+01:00

És una cançó que sona de tant en tant amb més o menys intensitat. Està més que clar, que els protagonistes de la foto de les Açores mentien com a bergants i d'armes nuclears res de res, però d'una mentida van construir una veritat a mitges durant un temps i, amb aquest argument, tots a la guerra contra l'infidel.

Però d'això no traiem la conclusió que tots els presidents dels Estats Units, Gran Bretanya i Espanya són uns mentiders i d'aquest calibre,algun més hi ha que ha mentit, però no tots, i el mateix passa amb els presidents de la Generalitat i també amb els alcaldes. Ara resulta que davant els casos de corrupció, la solució és tornar totes les competències urbanístiques al Ministeri a Madrid. Com si això fos la garantia total de neteja i transparència, i no diguem d'eficiència i eficàcia.

Així que des del Ministeri planificaran tot l'urbanisme dels més de 8.000 ajuntaments, de costa i d'interior, grans i petits. És a dir es controlarà tot, aplicant el centralisme democràtic. S'adjudicaran tot el que calga adjudicar i ens diran a tots, com hem de fer les coses. L'autonomia municipal que encara hi ha a la constitució, la hi passaran... de llarg, dic jo. I és que aquesta cançó ens retrotrau, almenys a mi a altres temps i altres situacions. Miren vostès les estadístiques d'aquests darrers 25 anys i veuran el creixement de les grans empreses constructores ubicades a la capital del Regne d'Espanya i el de les de la perifèria. Comparen el nivell de creixement i veuran que és espectacular a favor de les de la capital. I és que no ens enganyem, on resideix el poder es nota. Conec una empresa que ha obert despatx a Madrid i un dels amos, també amb la seua família ha traslladat la seua residència allà i en les seues targetes ha canviat el Jordi per Jorge, i és que de ser-hi o no es nota i molt. I això que en aquestes últimes dècades el fet d'existir la Generalitat valenciana i tot el que ella ha comportat de descentralització i de capacitat política i econòmica pròpia, ha fet que un bon grapat d'empreses subcontractistes en el passat, donaren el salt a ser contractistes directes, per no parlar de les empreses que han aparegut noves.

I és que jo, no crec que siga la solució i no només per aquests motius, hi ha més, però l'espai és limitat. A més ¿per què els bons i els llestos estan allí i no en una altra part?. Em costa comprendre-ho.

Fusió o Fissió

2009-11-19T11:18:00.002+01:00

És evident que hi ha un motiu o diversos que expliquen el canvi d'actitud del govern de la Generalitat Valenciana davant d'una possible fusió de les Caixes d'Estalvi valencianes. Ha passat de poc actiu a molt, no sé si tindrà alguna cosa a veure el cas Gürtel o l'arribada a Caja Madrid del senyor Rato, o si es tracta de fer el contrari del que desitja la cúpula del PP al carrer Gènova, o pot ser que siga degut a una conjunció astral, però el cert és que l'actitud profusió és ara una realitat. Com també ho són les diferents actituds o posicions que estem veient, i que veurem.

No crec que es puguen tenir posicions estratègiques pensant en si cal tancar oficines o si afectarà al personal, per no dir si s'aprima el nombre de representants en els òrgans de direcció i tot el que això comporta. És clar que el tema de personal és el que cal afrontar i al que cal buscar una solució pactada, però que no siga aquesta l'excusa per a alguns, i que no diguen ara, just ara que no és convenient fer la fusió. Jo crec que sí, just ara per la situació econòmica i sobretot perquè es pot recórrer al fons creat pel govern Central per això. Cal aprofitar, perquè en cas contrari ho poden aprofitar altres contra tu.

Em consta que hi ha algun sector a Alacant que abans fusionarien la CAM amb una entitat de Burkina Faso que amb Bancaixa, i tampoc és això, siguem pràctics, no tinguein por, exerceixin una mica de valencianitat i veuran que no els passa res, fins i tot pot que les coses vagin millor, sobretot per al conjunt de la societat en què viuen.

Aquesta qüestió no és una cosa més que els valencians ens puguem jugar i perdre. Una fusió que trasllade la capacitat de decisió fora de la nostra terra, seria un error que pagaríem car en el futur i no ho dic tant per l'obra social que també, sinó que estic pensant en el paper d'aquestes entitats financeres i el seu suport al teixit productiu, empresarial i familiar valencià.

En aquests moments els motius fundacionals de les Caixes d'Estalvi, continuen vigents però també és cert que caldria plantejar-nos una despolitització de les caixes en un sentit ampli, no només de representació, també a la capacitat real de les seues cúpules per dir no a l'executiu corresponent, és a dir controlar l'intervencionisme directe o indirecte, i així deixar a les caixes fent la seua funció com han fet durant dècades i segurament no tornant a repetir el d'aquests darrers anys que tanta morositat els ha representat, encara que això sí, sense responsabilitzar a ningú.

Crisi i responsabilitat

2009-11-04T13:13:00.014+01:00

És evident que la crisi econòmica actual no afecta tothom per igual, però que la situació és cada dia més complicada, que hi ha més persones i famílies senceres afectades i que els indicadors van de mal en pitjor, és un fet.

Es va començar negant la crisi i una vegada assumida l'evidència, la irresponsabilitat és de primer grau. Només cal mirar el que estan fent els nostres veïns de la UE i adaptar-nos a això. No crec en solucions màgiques i molt menys en ajupir el cap i esperar que passe el temporal.

Com més temps passa i veig com està l'economia del País, així com la desmoralització del món empresarial, la manca de llocs de treball i les maldestres mesures que s'estan prenent per afrontar la situació, pense en allò que inventar és molt difícil però copiar bé també.

Com és possible que el PSOE i el PP vagen agafats de la mà al País Basc i que uns dies més tard el PNB isca al carrer al costat del món abertzale, quan el PNB és qui ajuda el PSOE a treure les seues pressupostos endavant. Que a Navarra el PSOE preferisca que governe la UPN a governar ell, si el suport ve de Nafarroa-bai què impedeix el PSOE i el PP arribar a algun tipus d'acord, per treure de l'agenda política del dia a dia la crisi econòmica i agafar de veritat el bou per les banyes per afrontar les reformes estructurals que es necessiten, des del mercat laboral, passant per la funció pública, la política fiscal, etc.?

Em costa d'entendre. Els pot més la cursa electoral i el tot val, que la situació angoixant de molta gent. Com no volen després que la política estiga en l'àmbit del més absolut desprestigi?

Si a això hi afegim que les ajudes més reals, és a dir amb diners, estan sent per al sector de l'automòbil i el financer, a aquest últim sense demanar-li cap responsabilitat de les seues anteriors actuacions, doncs vostès diran.

I dic jo, per què es fa amb el sector de l'automòbil i no s'ha fet amb el del tèxtil, el moble, la ceràmica, la joguina o el turisme que també ocupen a molts treballadors. Què tenen alguns sectors que no tinguen altres?

Però si a tot això a més sumem la pujada d'impostos i a qui va dirigida i amb quines intencions; ah això sí, amb etiqueta de govern progressista i d'esquerres, es fa molt difícil d'entendre, o s'entén com un gran despropòsit i irresponsabilitat.

La història de cara

2009-11-04T13:07:00.014+01:00

Fa unes setmanes vam conèixer la concessió del Premi Nobel de Literatura a l'escriptora romaneso-germana, Herta Müller, gran desconeguda per al gran públic. En la seua obra ens descobreix una realitat silenciada a Romania, la situació de la minoria alemanya a Romania i més concretament a Transsilvània, amb la seua difícil situació sobretot en l'època de la dictadura de Ceaucescu, arribant a la venda de persones d'aquesta minoria a Alemanya.

La reacció del govern actual de Romania no ha estat de molta alegria, ells sabran per què, però la veritat, pense que seria just i positiu per a tots reconèixer els fets i donar la cara. Només així es pot superar el passat i adoptar una actitud diferent en el present, reconeixent que a Romania hi ha minories i el que és més important, que aquestes tenen tot el dret del món a viure tal com són: la minoria alemanya, la magiar, la sèrbia i la gitana.

Donar l'esquena a la història no ajuda a construir una societat democràtica i justa per a tots per igual. Però mirem a la nostra realitat més propera. Fa algunes setmanes l'Editorial Afers ha publicat un llibre, amb la col·laboració de l'Ajuntament de Sagunt i de la Fundació Bancaixa, de Manuel Civera i Gómez, titulat Morvedre hebreu (segles XIII-XVI) que és el resultat de deu anys de treball, sobre el protagonisme dels jueus i dels conversos en l'administració creada pel rei Jaume I al Regne de València i més concretament al Camp de Morvedre. Ubica la jueria saguntina així com els seus escenaris més significatius.

Que quede clar el meu reconeixement i gratitud, però pense que seria una oportunitat perduda si la societat saguntina i valenciana, amb les seues institucions al capdavant, no aprofitaren aquesta ocasió per aprofundir en el nostre passat històric i treure'l a la llum. El Sagunt romà és la part històrica més coneguda, ara hauríem de conèixer el Sagunt hebreu, és un deure que tenim amb el passat i així poder viure el present amb els deures complerts. No hem d'amagar una part del nostre passat i aquesta és de les menys conegudes, segurament perquè no ens agrada ara el que van fer els governants de l'antic Regne de València. Perquè reconèixer persecucions, expulsions i altres fets similars és dur, però la història passada i malauradament present està plena de fets com aquest, però això no és excusa per no afrontar-los i examinar amb objectivitat reconeixent els errors.

Morvedre hebreu, és una lectura obligada per aquells que vulguen conèixer una part de la nostra història, segurament de les més silenciades. Gràcies Manolo i ¡a pels segles posteriors!

¿Camps o PP?

2009-11-04T13:01:00.010+01:00

Parlava l'altre dia amb un dirigent del PP valencià per telèfon. Quin perill!. I li deia que sembla que cauen de punta i ell em va contestar "això sembla, però per a uns més que per altres" i així sembla ser. La veritat és que m'agradaria saber si aquestes situacions de presumptes corrupcions, finançaments il•legals, empreses pagant factures a altres empreses que resulten ser possibles trames, magistrats artistes, telèfons punxats i converses filtrades als mitjans de comunicació, bé, a uns més que a altres, com sol passar sempre, etc, etc. fan pujar les vendes dels diaris i les visites per internet. Perquè amb aquesta dada podríem treure algunes conclusions. Però no seré jo qui entre a jutjar i molt menys a sentenciar a ningú, encara que sí que exerciré el meu dret a opinar.

M'ha semblat entendre entre la molta informació publicada aquests dies i llegint en diferents mitjans d'empreses diferents, que ara resulta que el Sr Camps així com tota la direcció del PP valencià, jo mai diria tota, però ells sabran, volen fer-li veure el Sr Rajoy, la seua imprescindible aportació, a la seua hipotètica victòria electoral, és a dir la necessitat dels vots del PP valencià per arribar a la Moncloa. I amb això, pense jo, volen transmetre al Sr Rajoy que ells resoldran ja callar toca.

Jo personalment no veig al Sr Rajoy tan il·lús. Ells pensen que els vots els va treure el PP i pot ser que una petita aportació siga dels populars valencians, encara que també pot ser que una bona aportació corresponga a la desastrosa situació del primer partit de l'oposició. Ara els agradaria tenir un espai polític valencià més definit, un lideratge més real i vinculat a una opció política, que vaja més enllà d'una federació regional o alguna cosa així. I això també en circumstàncies semblants li ha passat a l'encara PSPV-PSOE. Però això no s'improvisa, cal construir-lo i treballar-ho, així com utilitzar-lo sempre que pugues o et deixen, encara que algunes vegades o moltes, t’hages d'enfrontar amb els teus companys de Madrid. Però ara això és difícil. Cal tenir una visió estratègica, més global i sobretot de llarg abast, més enllà d'uns mandats a la Generalitat, a la Secretaria General o en la Presidència i de moment això no ha estat possible.

I ara voler exercir, quan tothom sap, que igual que et van posar, et poden treure, bo si no igual aproximadament, ha de ser dur. I és que el temps no ho cura tot, també el pot destruir.

Tu també, Ricardo?

2009-11-01T23:58:00.015+01:00

Una vegada més la celebració del 9 d'Octubre ve marcada pels insults i les agressions (a uns més que a d’altres) de càrrecs públics i polítics, així com d'autoritats democràticament elegides. Aquests insults per part d'unes quantes desenes d’energúmens feixistes que campen al seu aire ja vénen de lluny i s'han produït amb Ricard Pérez Casado, Clementina Ródenas, Rita Barberá, Joan Lerma, Eduardo Zaplana o Francisco Camps, però de forma inexplicable encara hem de seguir aguantant-los tot i estar perfectament identificats.

Si a això li sumem els atacs a les seus dels partits, sobretot a les del BLOC, les amenaces i agressions a càrrecs públics i/o militants, en algun cas de força gravetat, com el d'una regidora de la Safor que va estar a punt de perdre un ull i també la passivitat policial i tot en el cas d'estar presents, la cosa comença a olorar molt malament. No estaran esperant que les agressions vagen a més... perquè això és el que sembla, sobretot observant el passotisme policial així com el dels seus responsables?

Jo, Ricardo, no dubte del teu passat de compromís en la lluita per la democràcia a la teua època de militant del Partit Comunista, així com de la teua transició de Nova Esquerra al PSOE, ni tampoc del teu treball en la defensa per els drets dels treballadors.

Però ara tinc la sensació d'inhibició davant dels fets. Això Ricardo no és un enfrontament entre "blaveros i catalanistes" com molts fins i tot alguns mitjans de comunicació volen fer creure. Aquest és un enfrontament entre demòcrates i feixistes. Entre ciutadans i ciutadanes que paguem els nostres impostos i veiem i patim com les forces d'ordre públic s’engronsen davant d'una situació que es repeteix des de fa molt de temps i uns feixistes més que coneguts, que fan el que els dóna la gana.

No ens estareu enviant el missatge que "ens les apanyem pel nostre compte"?, Perquè en aquest cas hauríem de deixar de pagar els nostres impostos i buscar la seguretat pel nostre compte. I a vosaltres Ricardo que us paguen el vostre sou els altres, que tan bé els va amb vosaltres?

I és que plou sobre mullat. Alguns estem més que farts de la vostra ineficàcia i el que més fa mal és la vostra inhibició. Jo comprenc que amb el pas del temps les persones canviem en moltes coses, però ¡tant!.

Ricardo em costa d'entendre. I és que a vegades dóna la sensació, i no només a mi, que us passeu l'estat de dret per l'entrecuix.